L’alcoiania com a professió

Alcoy

Adriàn Miró i jo fèiem el mateix camí a migdia, cadascú a la inversa de l’altre. Ell dinava a algun restaurant del Centre o l’Eixample i jo anava cap a casa, a la Zona Nord. Sovint m’aturava a fer la xarradeta amb el professor universitari retornat de París.

Miró era un pou de saviesa i gaudia compartint coneixements. Li telefonava a voltes per demanar-li dades sobre tal o tal altre personatge de qui havia d’escriure una necrològica, perquè havia faltat i ens agafava amb el peu canviat. Quan no hi havia res a internet ni pdfs explorables amb un cercador, documentar-se demanava un temps que no teníem per regirar pàgines dels llibres o diaris. L’ordenat arxiu d’Adrián Miró era un tresor i ell era prou generós per a oferir-lo.

Li agradava ajudar i fer d’apuntador, als actes públics, de periodistes joves que encara no coneixien prou la gent ni la realitat alcoiana. També fer-nos saber que ens havia llegit, cosa important quan comences i creus que no ho fa ningú. Em va descobrir una cosa que no sabia de mi mateixa el dia que em va preguntar quan escriuria un llibre i es va sorprendre de saber que no m’ho havia plantejat mai. Ell opinava que alguns dels meus articles al diari Ciudad tenien un aire de conte.

Aquest erudit que s’interessava per tot allò que era humà està sent homenatjat pel Centre Alcoià d’Estudis Històrics i Arqueològics en el centenari del seu naixement. És un merescut record a qui deia: La meua professió és ser alcoià. Ja ho havia demostrat en ple franquisme, quan va intentar introduir els aires nous que venien d’Europa a la vida cultural alcoiana i la va liar parda, com diu eljovent d’ara.