Monuments

Alcoy

Bon dia! Passe estos dies per La Rosaleda i hi ha que veure com es sembla al lloc on vaig vindre al món, fa 70 anys. Hi havia una vaqueria que subministrava llet fresca al barri abans que s'inventara la PULEVA, era un terreny de joc ideal per als xiquets de l'entorn, i encara em sembla escoltar els crits de ma mare, assomada a la galeria, per a que pujara a casa a pel berenar. No sols vaig nàixer vora La Rosaleda, també he viscut al seu costat durant els 70 anys de la meua vida, i en conseqüència em considere en certa manera, propietari, vostés em comprendran, o almenys, un veí de primeríssima fila.
Més avant van plantar rosers, d'ahí el nom de la plaça, i amb el temps van anar creixent arbres configurant-se un bosquet amable i grat, un trànsit reconfortant entre Entença i L'Alameda fins que uns polítics molt desafortunats van considerar que total, arbres, per a què, millor fer un pàrking. I ahí vaig deixar de ser propietari de La Rosaleda perquè ja tenia un nou amo, un tal Ortiz. Tampoc hi havia cap monument, clar, o sí, el kiosquet de fusta pintada de verd del senyor Paco, el primer signe de civilització de l'Eixample alcoià, al costat del Monterrey, que era tot un monument. I ara em ve al cap, perquè encara estem a temps: el monument de Sant Jordi, no quedaria millor dalt de Cantagallet? Ho dic completament 'en serio' eh?, imagineu-lo allà amunt, sobrevolant Alcoi com el Crist del Corcovado de Rio de Janeiro, amb el seu braç alçat que no saps si està dient hola! o ai que caic!
Així què, com a propietari sentimental de La Rosaleda, demane que en lloc del Sant Jordi em poseu el kiosquet verd del senyor Paco, i al jardí que serà, baix els arbres, entre els arbres, poseu també eixa Victòria de Samotràcia revisitada per Miró que hi ha al CADA. És que la monumentalitat de ferro del sant apabulla, i eixa ala, també de ferro, commou.
Per demanar que no quede.