Escriu-me aviat

Alcoy

Les cartes enviades per correu han jugat un paper important en determinats períodes de la meua vida. Durant les curtes estades treballant a França de jove, mentre la meua parella i jo consolidàvem la nostra relació i com a portadores de documents i informació els darrers anys d'estudis, acabats amb l'ajuda d'esforçats companys i amics, quan no existia això de la universitat a distància.
He volgut que la meua neta assaborira aquella antiga manera física de comunicar-se, en aquest temps que tot es fa a través d'aparells electrònics. Li he enviat postals des que ella va saber llegir prou per a que foren una comunicació personal, sense intermediaris, entre ella i jo. Ho he fet encara que les postals arribaren una setmana després de tornar del meu viatge, si teníem sort. Mantenia el desig romàntic de transmetre-li experiències potser anacròniques, per a que un dia puga dir amb nostàlgia: La iaia m'enviava postals.
Enguany li ha arribat a ella el moment de ser qui envia la carta. Aquest ha sigut el darrer exercici escolar del curs: Escriure una carta a un company i enviar-la per correu. La carta ha trigat dèsset dies a anar des de la bústia de la Rosaleda al barri de Santa Rosa, més que una postal enviada per mi des de Santiago de Compostela –que també és temps per travessar la península– i gosaria dir que moltíssim més temps del que tardaria un caragol a recórrer la mateixa distància.
Vull deixar clar que no m'estic queixant dels treballadors de Correus, si no tenen més mitjans, no hi poden fer res. Però, senyors concessionaris, les cartes personals entren dins del servei postal universal públic i de qualitat que se suposa ha de garantir Correus. De qualitat, diu la Llei. De qualitat, repetim, per si no ha quedat clar.