Depressió postpart

Alcoy

Sembla que la maternitat és idíl·lica i perfecta i sols es transmet i comunica que bonica que és, l'amor que se sent pels fills. I escolteu, no és que això no siga veritat, però la maternitat no és tota bonica, hi ha moments duríssims que no es conten. I clar, quan et converteixes en mare, PAM, de vegades entropesses contra una realitat i et sents submergida en una abundància de judicis i opinions que no demanes que puguen ser d'allò més destructor. Quant a més, una mare que acaba de donar a llum fa poc es veu submergida en una depressió postpart, eixos judicis s'incrementen de manera exponencial, perquè ningú entén que passa pel cap d'aquella dona que hauria d'estar feliç per tindre un bebé als seus braços. Però sabeu què? La realitat és complexa. De vegades les dones ens trobem amb poques hores de son, amb un cansament enorme, amb poc suport familiar o per part de la parella, i de vegades amb una crisi d'identitat, perquè no oblidem que quan ens convertim en mares, deixem de ser les protagonistes de la nostra història i tot el focus recau sobre un ésser que no eres tu. Tota la teua atenció i la superresponsabilitat que ara tens com a progenitora és immensa i això pesa. A banda, de què un fill remou tot el que has viscut a la teua infantesa, i no sempre s'ha crescut en cases que han respectat als menuts. I no, la societat no hauria de culpar a la mare que de sobte està profundament trista i desubicada en el seu nou rol. La societat hauria d'abraçar-la, la comunitat, familiars i amics haurien d'acompanyar-la, portar-li un tupper de menjar a casa, i escoltar el que necessita traure de dins. Quan a la vida les coses canvien, tot s'ha de reajustar i ser mare és un dels canvis més abrumadors, durs i a la vegada bonics que viu una dona. Així que deixem de jutjar i passem a fer tribu, escoltar, estimar i acompanyar. La salut mental és cosa de tots.