Correu, correu... que el món s'acaba!

Alcoy

El meu pare era una bateria que es carregava del sol a l'estiu, amb una energia que li durava la resta de l'any. De jove pensava que era el descans de les vacances que el preparava per a fer front a les noves tasques de la tardor i l'hivern, amb una final explosió primaveral que el deixava exhaust, just abans de començar a recuperar-se a força de lluminositat i contacte amb la natura. De gran em vaig adonar que no era només un problema de massa faena hivernal. Vell i tot, jubilat de qualsevol activitat i amb la decrepitud d'uns noranta anys que l'anaren amoixamant fins a greus extrems, véiem com a l'estiu posava uns grams de pes i, sobretot, prenia color i s'avivava. Encarava la tardor amb tanta força i empenta que de nou volia posar-se a desmuntar aparells de ràdio, per aprofitar els elements, que era la seua afició postrema. Aquesta tardor m'ha semblat que Alcoi funciona de la mateixa manera. Eixim de l'estiu amb les piles carregades i tantes ganes de fer coses que sembla que s'acabe el món. Encara no hem baixat de la romeria a la Font Roja, amb una branqueta d'espígol a la boca, que ja estem vestint-se de senyora d'entre segles. Les parades de la fira modernista es desmunten de pressa per posar les de la fira del llibre en valencià i l'artesania del 9 d'Octubre. No hem assimilat la gala dels premis a persones i entitats que han treballat pel valencià i estem dins de l'Urban Skills, el Festival Sound Jordi i el Mig Any Fester. Després vindran la Setmana Literària, el festival de cine d'animació Animalcoi, la concentració de jocs de rol del Jugalcoi... és un no parar fins a acabar novembre, amb les sales d'exposicions copades i més coses que m'hauran passat per alt. La tardor cultural alcoiana és una explosió de força i energia que no s'atempera fins que comencen a respirar-se olors nadalenques. És com si els alcoians digueren: correu, correu... que el món s'acaba!