Gastroenteritis a la trinxera

Alcoy

Era el dia de parlar de la setmana passada, de la presentació dels nous càrrecs que ens substituiran als del 2024. Era el moment de posar l'accent en una jornada emotiva a més no poder i que marca el verdader inici de l'any fester per a capitans, alferes i Sant Jordiet, per molt que abans ens hàgem unflat a fer actes i més actes. Tots ben agraïts. Poc puc afegir, més que donar-los l'enhorabona i desitjar-los que puguen gaudir, almenys, tant com nosaltres el passat any.
Però miren vostés com són les coses que setmana tan gran per a alguns, per a mi va estar marcada per altre motiu, menys espectacular i molt més present i incòmode.
No sé si recorden una vella pel·lícula de Sam Peckinpah, de meitat dels setanta que això hui en dia ja és ser vell, i que s'anomenava "La Cruz de Hierro". Es tracta d'una molt bona proposta cinematogràfica de gènere bèl·lic que parla dels alemanys al front rus al delicat moment on les tropes del Führer van començar a perdre la guerra. A ella es desenvolupa un dur enfrontament entre un sergent chusquero, interpretat magníficament per James Coburn, i un oficial nazi -Maximiliam Schell- a la recerca de la preuada distinció del títol, però on també apareixen, entre altres, James Mason i un David Warner esplèndid en el paper d'un oficial prussià que passa els dies a la trinxera, afligit per una gastroenteritis que no hi ha manera de traure's de damunt. Quan jo vaig veure per primera volta aquesta pel•lícula, ja vaig imaginar la incomoditat que això podia suposar. Les posteriors revisions del film no feien més que incidir en el tema. Suava tan sols de pensar-ho. I miren vostés que...
Canvien el front rus per Oviedo al mes d'octubre, que una retirada sí que li té. Canvien les trinxeres per una obra a un Centre Comercial, cosí germà. Canvien alemanys i russos per romanesos, ucraïnesos, russos, un cubà i una colla de cordovesos. Canvien els problemes quotidians d'una guerra amb armes per les d'una "guerra" amb ferramentes. I clar, canvien a David Warner per mi. Tindran així el quadre complet del qual va ser la meua setmana. Si li volen afegir dos viatges amb Blablacar, un parell de vols amb companyies low cost i diversos desplaçaments amb ferrocarrils de via estreta, doncs sumen, perquè també formava part de l'escenari.
Poden imaginar-se fàcilment el que jo pensava quan veia passar per davant del meu nas cachopos de la mida del Camp del Collao, xoriços de bou, plats de faves i ampolles de sidra com si no hi hagués un demà. I de reüll mirant-me la panxa. Poden o no poden imaginar-ho? Perquè més gràfic no puc ser.
Així que quan vaig aplegar de retorn, pensava en la presentació de càrrecs i donava gràcies a el nostre Patró perquè el meu moment de glòria hagués estat ja fa un any.
De la gastroenteritis, bé gràcies.