Històries d'Ací amb el CAEHA: El Cementeri Vell d'Alcoi (1812-1902)

Alcoi

L’anomenat Cementeri Vell es tracta del tercer recinte funerari en la història d’Alcoi. Es localitzava en aquell moment fora de les muralles en l’eixida cap a Alacant, en una elevació coneguda com l’Altet de la Creu, actualment al carrer Sant Vicent, on després hi va haver el camp de Bellavista i, més avant, el col·legi públic Sant Vicent.

Va ser inaugurat en plena ocupació francesa, en febrer de 1812, i curiosament, la primera partida de defunció presentava aquesta nota: “El difunto que antecede, Jorge Pérez, fue el primero que se enterró en el Cementerio; y éste, era el sepulturero”.

La necessitat d’aquest espai va ser doble: per una banda, hi havia una normativa il·lustrada que buscava un major higienisme i salubritat a les poblacions, en concret dues disposicions de Carles III (1786 i 1787) que determinaven que els cementeris havien de situar-se fora de poblat i en un lloc elevat i ventilat. Però també hi havia una altra motivació local, ja que des de la recent construcció de la nova església parroquial de Santa Maria, al segle XVIII, el clero havia prohibit realitzar inhumacions particulars al seu interior, el que va provocar una redistribució de sepultures que havia acabat per massificar els espais habilitats als diferents convents, a banda del propi cementeri parroquial situat a la placeta del Fossar. A més a més, en 1803 es va propagar una epidèmia de febre groga a Alacant que feia preveure un increment de la mortalitat, i és per això que es va començar a estudiar un nou emplaçament.

En origen, es va encarregar un projecte a l’arquitecte Juan Carbonell, que va fer un disseny de factura acadèmica i considerable presència arquitectònica. Tanmateix, l’Arquebisbat, que havia de finançar l’obra, insistia especialment en què era desproporcionada i que havien de reduir-se despeses, ja que, per a fer el cementeri, “con una cruz y las paredes de su cerco estaba cumplido”.

El resultat va ser molt auster i funcional: un pati quadrangular, nínxols adossats als murs i algunes fosses en terra. En un principi no tenia ni capella, però finalment es va construir una ja en 1843, sufragada per la família Gosálbez, els quals també van poder alçar un obelisc davant la porta d’accés. Aquest va ser l’únic panteó exempt permés, perquè la resta, ateses les reduïdes dimensions del recinte (uns 70 metres a cada costat), es van haver de construir a l’exterior i adossats a la tàpia perimetral, amb l’accés des de l’interior. En 1877 encara coneixeria una ampliació, ja que es va afegir una petita parcel·la per al cementeri civil, sol·licitat per una comunitat protestant que s’havia instal·lat a Alcoi.

Com a curiositat, hi ha tota una nissaga familiar d’enterradors vinculats a Rita Aznar, la qual es va casar amb tres consecutius, a més d’ocupar l’ofici altres familiars o persones de confiança d’ella. Tot i ser una plaça amb elevada mortalitat, era cobdiciada perquè afavoria la picaresca: són freqüents les denúncies, principalment per part del rector de la parròquia, relatives a activitats fraudulentes com cobrar la calç viva però no utilitzar-la, posar més d’un cos a la mateixa fossa o furtar pertinències dels difunts.

Però a les darreries del segle XIX dos problemes començaven a fer-se evidents: per una banda, la cada vegada major proximitat al nucli urbà, el qual tenia una gran necessitat d’espai pel continu creixement demogràfic, i per altra, i derivada d’aquesta circumstància, la falta de llocs per a practicar nous enterraments, agreujada per l’elevada mortalitat ocasionada per les diferents epidèmies i les dolentes condicions de vida que patia la ciutat, en especial les classes més desafavorides.

La qüestió no es tancarà definitivament fins a juliol de 1885 quan, per la presència del còlera a la ciutat, es va haver d’habilitar provisionalment la nova ubicació actual en Cantagallet, al temps que es prohibia qualsevol enterrament al Cementeri Vell.

Clausurat i abandonat, progressivament assistirem al seu deteriorament, i molts familiars anirien traslladant les restes dels seus avantpassats al nou recinte. Així estarà 17 anys, fins que en 1902 els arquitectes municipals Timoteo Briet i Vicente Pascual fan constar la ruïna del Cementeri Vell, amb diversos enderrocs i molts cadàvers al descobert, el que suposaria el seu definitiu desmantellament.

Al Cementeri actual encara resten moltes làpides traslladades, sobretot en les galeries subterrànies, i altres elements com l’obelisc dels Gosálbez, el panteó més antic no sols d’Alcoi, sinó possiblement de tot el territori valencià, així que encara podem apreciar-hi un fragment del que va ser aquell Cementeri Vell.

Ací podem escoltar l'àudio del programa que hem emés aquest dilluns 4 de novembre.