El cor trencat

Alcoy

La columna que avui alcem amb paraules és més un alleujament, una teràpia, que qualsevol altra cosa. No tinc massa clar com està vivint-se des d’Alcoi la demolidora tragèdia de la riada a València. No ho sé perquè, des que tot es va omplir de dolor per ací, la veritat és que els que vivim a estes terres no tenim més ulls ni més pensament que per al que està patint-se. I sí, tot i que el nostre cor alcoià sempre palpita amb força, ara eixe mateix cor plora per la terra que ens va acollir. Que em va acollir ja fa molts anys.

Sé, ho tinc clar, que com a tota Espanya, però amb un grau superlatiu a Alcoi, haureu patit amb angoixa total el que ens ha passat. Sé que els gestos de solidaritat del meu poble amb el poble valencià no han faltat ni faltaran. I sé que, amb l’ajuda de tots, a poc a poc, ens posarem en peu. I farem per tornar a la normalitat, que ens puga deixar tornar la catàstrofe més ferotge que mai haguera pensat que podria cobrir com a periodista.

Tot és molt dur. La veritat. No hi ha opció per dir el contrari. També sé, que s'ha de tindre esperança. No la que transmetessen alguns dels gestors d'esta catàstrofe, sinó la que ens ha donat una joventut tremendament implicada i solidària. I que és, en mig del fang, com una xicoteta llum. Tènue però suficient per a poder agafar-se a un endemà en el qual esta terra valenciana, que és també terra alcoiana, torne a somriure. Tot i que en la memòria siga inesborrable per sempre aquell 29 d’octubre en què una riada ens va trencar el cor.