El buit al portal

Alcoy

Bon dia! Ma mare fa un buit gran al portal. El paisatge urbà del carrer Major de Benilloba ha canviat des que ella ja no està, ni tornarà a estar mai més. Va nàixer un 7 d’abril i va morir este mes, el dia 7 també, després de 96 anys de vida. Ni un ai, ni un fàrmac, i si li feien una analítica l’eixia millor que a mi. I no és broma. Només que el seu cor, molt cansat ja, va deixar de fer tic-tac com un rellotge de paret al qual li s’acaba la corda.

Passava hores asseguda al portal de sa casa saludant a tots i totes, amb les seues sabatetes de tacó, el collar de perles al coll, polseres i abaloris, mudada com un margalló, que més que al carrer Major de Benilloba semblava estar asseguda a una terrassa xic dels Champs Élysées. Era zalamera, xarrava molt i no escoltava massa, però tenia el do de caure bé. No es vacunava mai; bo, sí, quan la pandèmia, però res de vacunar-se per campanyes gripals i coses semblants, no perquè estiguera en contra de les vacunes, que no estava, sinó perquè deia que ella no feia cas dels virus i així els virus tampoc li feien cas a ella. Era una dona exageradament fantasiosa, i vivia convençuda la seua fantasia.

Per no parlar del seu règim alimentari al llarg de 96 anys de vida; al respecte, només diré que la dieta que va seguir ma mare dinamita qualsevol lògica científica, capaç de fer canviar d’ofici a un nutricionista. Ja vos ho dic.

I ara que ja no està em venen al cap moltes imatges d’ella, les primeres, de quan jo era un xiquet, i també les imatges últimes, esquelètica, consumida, calmada i inconscient, i impressiona un poc pensar que entre uns records i altres ha transcorregut quasi un segle, quanta vida viscuda, i veig la seua absència al portal i és un buit estrany, i entre dins de casa i mire ací, i mire enllà, esperant trobar-me amb el seu esperit almenys, amb el seu fantasma baixant per l’escala. Però no, es veu que els fantasmes només apareixen a Canterville.