Esperança
Jordi Ortiz, historiador
La Columna Jordi Ortiz (23/12/2024) "Esperança"
Alcoy
El filòsof italià, Antonio Scurati, gran expert en el feixisme italià, ha reflexionat recentment sobre els motors —les causes— que van provocar que eixe model polític s'expandís amb èxit per diversos països d’Europa, també en Espanya. Sobretot, perquè aquests moviments van ser capaços d'atraure a tantes persones, malgrat anar en contra de la vida i inclús de l'existència d'altres persones.
Amb aquests precedents històrics, s'arriba a la conclusió que existeixen dues grans passions de cara als assumptes públics. La por, per una banda. I l'esperança, per altra. La por és un sentiment passiu que fins i tot anul·la. Però té un risc: el perill de convertir-se en un sentiment actiu, l'odi. Sobre la base de l'odi: tot val i es pot arribar a extrems tràgics. Això no obstant, a partir de l'esperança: no tot val. L'odi és reaccionari. L'esperança no es pot dissociar del progrés; ¿es podria entendre alguna esperança que no vaja a més?, ¿comprendríem una esperança que només tinga enemics?
Probablement, la millor forma de defensar el progrés i de perpetuar la democràcia, siga evitar la por; garantir una seguretat que faça més difícil l'èxit dels propagadors de l'odi. I tindre sempre una esperança a l'horitzó.
No deixem que ens lleven l'esperança perquè ens llevaran la força més gran que tenim. I de l'odi tots podem ser víctimes.