Bon profit

Alcoy

Bon dia! I bones festes de Nadal per a totes i tots. Hui comencem el periple. A estes hores del matí encara no sé què soparé esta nit, la nit de Nadal. I no és per falta d’organització, sinó perquè un sopar festiu als setanta anys no és el mateix que als trenta o quaranta. Als 70 anys, digam-ho clar, no es pot sopar quasi res. No entra. I podem dir: va, vinga, un dia és un dia… però no, perquè després pagues una factura ben cara. A mi m’encanta el marisc, per exemple, però no puc menjar marisc a la nit des que vaig sopar una vegada, fa ja molts anys, al Kayuko de Gandia, després d’una dura jornada de faena a Textilhogar. Floreal Moltó, Paco Grau, i un servidor. Va ser un festí. Al Kayuko ho servien tot per partida doble: gambes, quisquilleta, llagostins i cigales primer bullides i després torrades, i uns platets de tellines, bígaros, navalles, canaïlles, petxinetes, i unes almejes que no eren de Gandia, sinó de Carril, tot això a les 10 de la nit. Mai no oblidaré aquell sopar. No l’oblidaré perquè estava tot boníssim, i no l’oblidaré mai tampoc perquè ens va fer passar, als tres, una nit a l’Infern. A les tres de la matinada els gemecs de dolor ressonaven per tota la platja de Gandia. Els bígaros xillaven dins la panxa.

Així que esta nit, res de marisc, ni de corder al forn tampoc, tot greixós i amb eixe olor a carnús, tira tira… A l’endemà tens ací a la gola el gust del segí de porc que li poses per a untar la paletilla fins el migdia, que toca dinar de Nadal, quan tu, el que vols realment és un consomé del putxero i prou, sense el putxero. I acabem de començar.

No sé, mira, m’entren ganes de sopar un Danone i prou. Això sí, ‘enriquecido con’ nata.