Llengua i societat

Alcoy

Sempre que he visitat un país amb una llengua que no coneixia, he tingut la sensació d’estar perdent-m’ho quasi tot. Obtenia respostes a les preguntes en anglés o francés, però no sabia el contingut de l’intercanvi que els meus interlocutors mantenien entre ells, no podia copsar quins eren els temes dels quals es discutia als bars ni què estava dient aquella dona que parlava a crits des d’un balcó. No soc una xafardera que m’interessen les converses privades dels altres, però les preocupacions de la gent formen part de l’essència d’un país i és impossible copsar-les sense entendre la llengua. En aquestes condicions, una persona passa pel poble que siga sense fregar la superfície de la societat que hi viu. Fer turisme és precisament això, passar per una terra sense implicar-se en la seua vida, observant-ne els colors, però sense entrar en la seua ànima, que necessitaria el coneixement de les inquietuds de la gent, cosa impossible sense la llengua.

Quan sent dir que hi ha pares que no aspiren que els seus fills coneguen i parlen valencià, pense si serà veritat que volen privar-los d’una eina d’integració tan important com és la llengua. Em pregunte què pot impulsar algú a condemnar els seus fills a ser forasters en la seua pròpia terra o en la seua terra d’acollida. Condemnar-los a ser un turista permanent en certs ambients, una persona que entendrà o no les converses i que no podrà compartir les preocupacions d’una part important de la població que és precisament la més arrelada perquè qui viu en valencià forma part de la cultura autòctona, que també es perdran.

Qui pot afirmar sense que li pugen els colors a la cara que el valencià és prescindible? Qui pot dir amb el cap alt que saber parlar valencià no obre portes laborals? Quina peregrina teoria pot arribar a convéncer algú de què no és important conéixer i parlar la llengua de la terra on viu? Digueu sí al valencià, sempre.