L’Òscar woke

Alcoy

Vaja per davant que no crec en els premis, ni tan sols els que m’han caigut a mi. He estat també jurat a alguns d’ells i sé que no és fàcil ser just ni valorar en la seua mesura els mèrits dels candidats.

Així que ja fa molts anys que els Òscar de Hollywood em semblen més un assumpte folklòric que altra cosa. Acostume a veure les pelis nominades abans de la cerimònia i a donar la meua favorita i la que supose favorita dels acadèmics. Com un joc, una distracció. Aquest any, i a falta de veure la brasilera, que opta pels dos camins a premi gran, la que més m’ha agradat ha estat Cónclave, d’un tipus, l’alemany Berger que ja em va guanyar amb la seua adaptació de Sin novedad en el frente. Tot i eixe innecessari detall final, i deixant clar que la segona part de Dune i El brutalista son propostes ben interessants.

Sé que quan vostès escolten açò els premis ja s’hauran donat. Em fa el mateix, del que vull parlar-los en realitat, és d’una pel·lícula amb moltes nominacions i que si ha pescat alguna cosa ho consideraré un despropòsit igual de desmesurat que quan Parásitos es va coronar al més alt del podi cinematogràfic.

No sé com parlar d’Emilia Pérez sense que ningú es trobe ofès per les meues paraules, però no puc dir menys que és una castanya del tamany de l’ego d’alguns Capitans Moros. Havia vist alguna cosa de l’Audiard aquest que no em va semblar malament i altres que m’han semblat correctes però sobrevalorades. Allò d’aquesta no té nom. Un musical en un transfons seriós, diuen, i em ve al cap de seguida Cabaret, clar. Doncs millor que ho obliden. Emilia Pérezés un despropòsit a cada passa que pega; els números musicals son horrorosos, les cançons amb un poc ganxo inenarrable, les interpretacions -salvant a la Zaldaña- de jutjat de guàrdia. La nominació de la Karla Sofia, especialment, sembla una broma de mal gust, i el guió llueix més forats que un formatge de Gruyère, i mostra una inconsistència i una incoherència indigna d’un equip professional.

Què ha fet que aquesta pel·lícula possés les expectatives a l’alçada de l’Empire State Building? Evidentment l’ona de progressisme mal entès, de timorata correcció política que ja fa temps ens ha envaït i s’apodera de la cultura com l’extrema dreta s’ha apoderat sempre dels símbols patris.

Per als que l’avís de fer fugina d’aquest disbarat els aplegue a temps, de res. Per als que he fet tard, sempre podem compartir unes cerveses intentant entendre perquè Comancheríano va guanyar el seu any.