El món continua girant

Alcoy

Alçar-se i escoltar les notícies s’ha convertit en un esport de risc per al cap, segurament vos passe.  Ara toca viure en modo aranzels sense frenada i sobresalts sense pausa.

És el que té l’arribada al poder de qui no és capaç, però alhora és capaç de tot. Recorde la nit en què Trump va ser triat democràticament com a 47 president dels Estats Units d’Amèrica, precisament em trobava en casa d’una família típica a Nova York. Amb olor de barbacoa i la CNN de rerefons, raonava amb una família dividida políticament parlant: les dones em contaven espantades qual apocalipsi que no s’imaginaven una victòria del republicà, els homes, mentrestant, desitjaven Trump qual justícia patriòtica.  Abans que les promeses foren fets, en els dies que vingueren, viatjant d'est a oest, vaig entendre que el triomf trampista es basava en la butxaca dels americans, cada vegada més buida, només havies de posar gasoil o visitar el supermercat per comprovar-ho. El problema arriba quan vora 77 milions d’habitants s’entreguen a les baixes passions del populisme i ara passa el que passa que no és molt diferent del que ocorre en la resta del món, només que a este li sobra supèrbia i també va sobrat en l’art televisiu de fer espectacle de la realitat tot i que l’entreteniment del reality polític convertisca en drama.

Res que no es respire en occident, ací i allà perquè la polarització és tendència, el populisme no entén de colors. Però tot i estos moviments geopolítics inimaginables que ens porten de cap no deixem que el cap se'n ens vaja perquè al final els titellaires que mouen els fils passaran, així és la història i la realitat que realment importa és eixa que ens trobem cada dia quan entrem per la porta, això si, amb el volum de la televisió ben baixeta.