La IA

Alcoy

Una dona amb paràlisi cerebral ha pogut tornar a parlar amb la seva pròpia veu gràcies a la intel·ligència artificial. M’ha semblat increïble. Propi d’una sèrie o pel·lícula de ciència-ficció. I és que des de que la IA s’ha fet oberta a tothom, a nivell tecnològic el món ha tornat a patir tota una revolució.

Són tants els camps en què es pot aplicar i tantes les possibilitats. Ens ajuda tant a simplificar tasques repetitives o fer en minuts el que podríem tardar hores a fer: classificar a nivell documental, transcriure una entrevista, etc. Però, sabeu que no m’agrada de la IA, o més bé, de l’aplicació que alguns fan d’ella? Que deixem de banda allò humà. Deshumanitzem algunes tasques i perdem la capacitat de reflexió, de pensar, de posar sobre la balança pensaments i punts de vista.

Perquè la IA pot fer meravelles, però no té cor, no té capacitat d’anar presencialment a un lloc, de contrastar la informació, d’interpretar la realitat, d’opinar amb criteri propi. No pot pensar. Perquè és una màquina que es nutreix d’informació que està als últims trenta anys d’internet. Consulta, tria, reescriu amb el llenguatge natural i és capaç de respondre a preguntes amb certa imitació humana. Però no és humà. No pot transmetre el que se sent quan es viu l’alegria, o la tristesa o un fet real al qual els periodistes podem assistir. Ens pot ajudar, insistisc a recaptar informació, a ordenar-la, però mai ens podrà substituir en la tasca més bàsica: transmetre des de la humanitat, amb reflexió i interpretant la realitat o elegint on posar el focus. Però, en canvi, a la vegada, permet ser aplicada per a humanitzar i tornar-li la veu a una dona que feia anys que no podia parlar.

Triar com apliquem aquesta intel·ligència artificial sí que és una qüestió humana i requereix una ètica. Té el món suficient ètica per a aplicar-la com cal? Reflexioneu com humans.