No tot està perdut

Alcoy

L’endemà d’emocionar-me amb l’himne i mentre els Moros i Cristians desfilaven pels carrers d’Alcoi, jo estava signant a la Fira del Llibre de València, perquè la primavera és igualment temps de festa i de llibres.

Tot i haver fet d’escriure un ofici, a voltes imbuït d’esperit literari, encara em considere una neòfita en el món de la publicació, potser per això no estic cremada. Vull dir que no m’he cansat de participar en aquesta mena d’esdeveniments que reuneixen els autors amb els lectors. Captar la mirada vagament interessada de les persones que passegen, explicar el que has escrit i per què, provar de fer entrar a una parella jove en la singularitat del moment històric i social que he pintat amb paraules al meu llibre “La cadira de l’artista indòmit” i percebre una connexió ha sigut un plaer que només dona el cara a cara.

La fira se celebrava pocs dies després de presentar a la llibreria Ona de Barcelona. Em va semblar un paradís perquè els escriptors en la nostra llengua hi som protagonistes indiscutibles, en lloc d’estar relegats al passadís més allunyat de l’aparador, com passa sovint. De fet, és una llibreria monolingüe i allà es palpa la dimensió i grandesa de la nostra literatura. L’enorme edifici està atapeït de novel·les, assajos i contes que omplin les parets i s’apilen a les escales. Ho vaig recórrer tot amb emoció, buscant i descobrint autors valencians aquí i allà.

Però la sorpresa més gran me la van donar els xiquets a una altra fira, en especial una joveneta de poc més de deu anys que, en preguntar-li quin tipus d’històries li agraden, em va mirar amb ulls desperts i em va dir: busque un llibre amb missatge, que no siguen només bovades. Em va saltar el cor al pit en sentir-la, tenia al davant l’element necessari per a mantenir viva la meua esperança en el futur.

No tot està perdut.