Viatjar ja no mola tant

Alcoy

He tingut la gran sort de, no fa molt, fer un viatget familiar a una ciutat molt turística europea. Una escapadeta marcada en el calendari i que m’ha permés comprovar en primera persona com ha canviat en 10, 20 i 30 anys -respectivament- un destí turístic com ara Roma. I és que he tingut la gran sort de visitar eixa ciutat en les darreres tres dècades. I la veritat, no me n’he vingut massa content.Cert és que el destí ha volgut que al mateix cap de setmana coincidira l’elecció del nou Papa, el màster 1000 de tenis i l’any del jubileu a banda d’una carrera on participaven centenars de milers de persones.El canvi ha estat abismal. I on fa trenta anys no hi havia ni cua, ara s’ha de pagar, comprar les entrades amb sis mesos i en entrar, et falta l’aire. La sensació de multitud és desoladora, i el model del viatge de vol barat i apartament turístic ha obert la possibilitat de viatjar a qualsevol butxaca, però ha convertit les grans ciutats en inferns plenes de persones deambulant i fent-se fotos per a l’Instagram. Eixe és un altre canvi detectat de com es viatjava fa trenta anys a com es fa ara. La gent visita llocs per a pujar la foto a l’Instagram… Fem-nos-ho veure, això.Entenc perfectament això que han batejat com a ‘turisme-fòbia’. Ho vaig descobrir fa anys quan, de camí als Sant Fermins, una parella, en una estació de servei a Saragossa, fent un caré, em van contar que ells en la festa gran de Pamplona pegaven a fugir.

Fa un any no vaig aconseguir arribar a les Rambles de Barcelona de la ‘gentà’ que hi havia’ i passejar per València comença a ser difícil en determinades hores i dies.Arribats a este punt, em permetran que torne a reivindicar les ciutats mitjanes i amb atractius turístics per a ser visitades. I ací entren els nostres pobles. On encara es pot caminar, dinar a un restaurant si tens la sort que l’òbriguen un diumenge i escoltar el cant dels pardals si eixes a la Serra a una hora estranya.