Hoy por Hoy Matinal Alcoy
Opinión
La Columna

El què importa

Jordi Ortiz, historiador

La Columna Jordi Ortiz (20/05/2025) "El què importa"

Alcoy

Vivim un moment en què les comunicacions privades poden saltar a l’esfera pública amb una facilitat inquietant. N’hi ha prou amb una captura de pantalla, una redirecció, un filtratge. Però aquesta exposició constant exigeix una distinció clara: no tota comunicació feta per una persona amb responsabilitats públiques té, per definició, interés públic. I encara menys, la mateixa rellevància.

Hi ha canals que tenen un ús específic: la missatgeria instantània, com WhatsApp o Telegram, és àgil, informal i, sovint, fragmentària. S’utilitza per parlar amb rapidesa, per coordinar, per compartir impressions en calent. Però això no invalida el fet que, de vegades, també s’hi prenen decisions o s’hi transmeten instruccions rellevants. És ací on cal anar amb cura: no és el canal el que determina la transcendència, sinó el contingut.

Un exemple clar seria les converses de la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, amb directius de Pfizer durant les negociacions per a l’adquisició de vacunes. Encara que els intercanvis es feren per missatges, el que s’hi tractava no era menor: afectava milions de persones i comportava decisions amb implicacions polítiques, econòmiques i socials. En aquests casos, la comunicació, siga com siga, entra dins del que la ciutadania pot esperar conéixer i entendre.

Però una cosa molt diferent són les converses personals o informals que no tenen efecte ni voluntat d’incidir en decisions col·lectives. Són paraules dites en l’àmbit de la confiança, sense estructura, sense procés, sense impacte. Quan es tracta d’això, confondre l’espontaneïtat amb transcendència només porta a inflar el soroll i desorientar el debat públic. No tot allò que diu una persona amb càrrec ha de ser considerat una declaració institucional.

El dret a la intimitat, a comunicar-se amb llibertat dins d’un espai limitat, no desapareix quan una persona assumeix responsabilitats públiques. Més aviat, coexisteix amb el dret de la ciutadania a saber què es decideix i com. El repte no és exposar-ho tot, sinó saber on posar el focus.