Blues del cambrer

Alcoy

Bon dia! A una terrassa molt agradable del centre ens van servir fa poc un café curtet, un café del temps i un café bombó. El bombonet, aparentment, no presentava anomalies, però la cullereta del café curtet estava més que mostosa, bruta directament, i el café del temps va vindre acompanyat d’un got amb un glaçó de gel mig desfet, tot aiguat ja, i sense la rodanxeta de llima, com és reglamentari. El cambrer ens va deixar també uns cacaus en companyia dels cafés, perquè és d’un país d’ultramar on es veu que prenen el café amb cacaus. I la cullera bruta i el café del temps servit a mitges serà perquè el xicon cambrer no te n’idea de l’ofici, ni ganes de fer-lo tampoc, entre altres raons perquè ‘el jefe’ li paga un jornal de supervivència i sense perspectives d’un futur millor. Segur que no vos estranya el que dic per què en això s’ha convertit el digníssim ofici de cambrer, com eren Paco i Manolo de l’Ideal, per exemple, se’n recordeu? Et donaven conversa i et servien el café amb un got d’aigua-Zelts. O com Salvador, el del Tropical, que només veure’m entrar dia: “Una de xixiriuela, una!”, perquè ja sabia el que anava a demanar. O Rafael, del Reconquista, que et portava el suc de tomaca amb la sal, el pebre, i el Tabasco, per si t’agradava picantet, i a més et deia que no s'havia de remenar, sinó pujar i baixar la cullera suaument. O els del Torrero, que et saludaven dient: “Hola, Joaquín i companyia!”. Uns cambrers, en fi, impecables, amb jaquetilla blanca i corbata, que cobraven un jornal just i digne, i ara ja no hi ha ni cambrers dignes ni jornals justos, salvant les honroses excepcions que siguen, i que com a excepcions, ai!, confirmen la regla.