Amarradet a la poca vergonya

Alcoy

Amarradet a la poca vergonya. Agafat a la mamella d’allò públic fins que s’assegure el manteniment, un excel·lent manteniment, per als propers quinze anys, diuen. Que sumats als que l’interfecte té el fan desembocar en una jubilació d’or. I cada dia que passa, cada nova notícia que ix, sols fa que empitjorar-ho.

Així tenim al “molt honorable”. Per als que ho escolten en lloc de llegir-ho, ho he ficat entre cometes, ben grosses les cometes perquè no estic d’acord per a res en què meresca ni molt menys dit substantiu ni l’esmentat adjectiu.

I puc entendre que la misèria humana, la por a no saber fer res fora de conspirar en política, faça que t’entre pànic a allò incert. “Al carrer fa molt de fred” em deia un arquitecte amic, per a justificar perquè aguantava la falta de respecte d’alguns clients poderosos. I puc entendre, encara que jo no ho faria, aclarim punts, que un aguante aiguats en forma de manifestacions multitudinàries, pluges torrencials de contínues notícies al voltant de la pèssima gestió que ha costat dues-centes dinou víctimes per la DANA, i turmentes polítiques que et voltegen un dia sí i altre també a mans de veritats com a temples, llançades des del rival de torn. I fins ací, cadascú que capege amb la seua dignitat o indignitat. Que per desgràcia, el món està ple de cagabandurris i res ens ha d’estranyar.

El que de veres em sorprén i molt, és que davant la més gran de les evidències, cap membre del seu partit, començant pel líder nacional i baixant fins a la base de la piràmide amb càrrec, haga alçat la veu. Tothom mira cap a altre costat esperant, amb el taoisme més Rajoynià, que la fruita madura caiga pel seu pes. I ja de camí, procurar que l’esclafit al pegar en terra no els esguite.

No és el que opina el carrer, clar. Ni de lluny. Al contrari. Sé de primera mà, que entre els seus votants hi ha de ben empipats perquè no entenen res. Molts que ja diuen que els ho faran pagar a les urnes i ben pagat. Gent amb vergonya que no volen veure’s tacats per aquests personatges que no fan cap bé a allò públic. Perquè passa que de seguit les faltes d’uns pocs contaminen al conjunt.

Així que ja saben, sembrar vents sempre deixa una collita diàfana.