Herència divina… de la desvergonya

Alcoy

Sempre és reconfortant saber que l’amor cristià té portaveus tan eloqüents i compassius com l’arquebisbe emèrit d’Alcalá de Henares i natural de Cocentaina. La raó és que dona gust tindre entre nosaltres a il·luminats que, des del seu púlpit —i amb una superioritat moral autoimposada—, sempre estan aquí, disposats a recordar-nos que l’amor de Déu és infinit… excepte que vages escotada, et divorcies, sigues homosexual o hages nascut amb una discapacitat. Aleshores, ai, amic, eres “herència del pecat i del desordre de la naturalesa”.

Una frase fora de context? Nooooo, ho va dir. I no, no va ser un lapsus. Va fer una pausa. Va inspirar santedat. I va deixar anar la frase amb la solemnitat de qui firma els Deu Manaments: segona part. Després vingueren les explicacions, clar: que si s’ha malinterpretat, que si el context, que si la teologia. Però quan un té un currículum ple de perles com “les joves provocatives aniran a l’infern” o “el divorci és una plaga social”, costa molt creure que la seua boca i la seua ment no s’entenen.

Per a qui intentem viure la fe sense menysprear el proïsme, sense assenyalar amb el dit ni jugar a ser Déu, este senyor no ens representa. Ell es diu cristià, però fa més por que consol. Més culpa que esperança. Més judici que fe. Prefereix el púlpit del juí etern i la teologia de l’espant. Nosaltres ens quedem amb l’Evangeli, aquell que parlava d’amor, d’inclusió, de compassió.

Així que si això és el que alguns entenen per herència del pecat, permeteu-me dir-vos que hi ha herències d’un altre desordre: el mental.