Ocupació i confiança

Alcoi

Alcoi és una xicoteta gran ciutat. Viure-hi significa estar on pràcticament ens coneixem quasi tots un poc més o un poc menys, per a bé... i per a mal. En un entorn tan ‘familiar’, diguem-ne, com aquest, trobar faena no sempre depén només del que saps, sinó de qui sap que ho saps. Vivim en una ciutat on la proximitat és una virtut, però també una debilitat.

Per un costat, tenim el privilegi de ser a un lloc on la xarxa social és més propera, quasi natural. Podem arribar a saber qui fa que, qui necessita ajuda, a qui ens poden recomanar. D’altra banda, aquestes mateixes circumstàncies poden jugar a la contra. Convivim amb una llosa que és difícil llevar-se: la sospita constant d’haver trobat un lloc de feina més enllà dels mèrits. I encara que moltes vegades són només suposicions, deixen una sensació incòmoda en qui està fora d’eixos cercles de confiança. Com accedeix algú a un lloc si tot pareix moure’s per relacions prèvies?

Malgrat tot, a la nostra ciutat també hi ha exemples de gent jove, i no tan jove, que ha aconseguit obrir-se pas amb esforç, reinventar-se, alçar un negoci, formar-se i demostrar que ací també és possible. Però perquè això no siga l’excepció, necessitem que les regles del joc siguen clares. Confiar en algú conegut no és cap pecat, és natural voler envoltar-se de persones de confiança. El problema apareix quan eixa familiaritat es converteix en norma exclusiva, i s’oblida el valor del mèrit i les decisions laborals no es prenen per anàlisi.És hora que Alcoi decidisca qui vol ser. Una ciutat que es mira el melic o que posa la vista en el present i el futur. L’ocupabilitat no sols és una estadística, és una qüestió de dignitat per qui vol fer vida ací. Al cap i a la fi, es tracta d’exigir cert compromís amb una ciutat que pot, i deu, ser més justa.