Vint anys de matrimoni igualitari: l'orgull de canviar la història

Alcoi

Fa vint anys, Espanya va fer història. Vam aprovar una llei que va canviar vides i que ens va canviar també com a país: el matrimoni igualitari. Va ser un 30 de juny de 2005 quan, gràcies a l'impuls del Govern de José Luis Rodríguez Zapatero i a la lluita incansable del moviment LGTBI+, es va reconéixer per fi que l'amor, en totes les seues formes, mereixia els mateixos drets. Aquella conquesta no va ser fruit de la casualitat ni de la conjuntura. Va ser el resultat d'una ferma decisió política: situar la dignitat humana en el centre de les institucions.

Va ser —i continua sent— una de les lleis més importants de la nostra democràcia. No sols va permetre a milers de persones casar-se, formar famílies, estimar sense por. Va ser, sobretot, una declaració rotunda de principis: que els drets LGTBI+ són drets humans. Que la igualtat no se suplica, es legisla. Que un país decent no discrimina. I que l'amor mai serà delicte.

Tampoc va ser una llei unànime. El Partit Popular va votar en contra. La va recórrer al Tribunal Constitucional. La va denigrar en tribunes i platons. Va dir que era un perill, una aberració jurídica, una amenaça per a l'ordre social. Hui, molts dels qui la van combatre intenten beneficiar-se de la seua legitimitat social. Però no oblidem. La igualtat no va ser la seua causa: va ser el seu obstacle. I la història ho recorda.

I mentre els avanços es consolidaven, emergia un nou actor que no amaga el seu odi: la ultradreta de Vox. Nega les agressions. Les identitats. Les famílies. L'orgull. I el més greu: governa, retalla i censura amb el silenci còmplice del PP. Perquè la mateixa dreta que a Europa es disfressa de moderada, a Espanya obri la porta a l'odi. Censuren llibres, esborren banderes, eliminen regidories LGTBI, persegueixen la diversitat. Ho fan a plena llum. Ho fan des del poder. I ho fan sense pudor.

Per això aquest 28 de juny no és només un dia per a celebrar. És un dia per a recordar, reivindicar i resistir. Perquè cap dret està garantit per sempre. Perquè hi ha els qui treballen cada dia per a desmantellar el que va costar dècades conquistar. Perquè enfront dels qui destrueixen, el PSOE construeix. I enfront dels qui exclouen, el PSOE abraça.

Vam estar allí quan calia donar la batalla. Estarem sempre que calga defensar el conquistat. No ens fa por la paraula igualtat. Ni la paraula feminisme. Ni la paraula diversitat. Ens fa por el silenci. La indiferència. La resignació. I per això seguim ací, amb la bandera de l'orgull ben alta, amb la memòria encesa i amb la convicció intacta que l'amor mai serà delicte.

Vint anys després, continuem creient en el mateix: que un país decent no pregunta a qui estimes, sinó si pots estimar en llibertat. Que el progrés no és un destí, sinó una decisió política. I que només amb governs valents es conquisten drets reals.

El PSOE és, ha sigut i serà el partit dels drets. Ho vam ser fa vint anys. Ho som hui. I ho serem demà.

Perquè l'orgull no és només una festa: és una manera de fer política. Perquè no volem tornar a armaris, ni a trinxeres. I perquè sabem que encara queda molt per guanyar.

Ni un pas arrere. Mai.

Feliç Orgull.

Feliç aniversari.