Ferides pròpies

Alcoy

La humanitat viu una erupció violenta des de fa més de tres anys que poques de les dones i homes actuals podíem imaginar. Això passa quan ja només queden els xiquets de les que van ser les nostres guerres i que, per tant, a penes poden tenir-ne experiència directa.

Nosaltres hem viscut en un món mitjanament controlat. Les guerres de la nostra vida, que n’hi ha hagudes –i moltes– arribaven esmorteïdes per la boira de la distància i la informació incompleta o discontínua. Les d’ara se’ns acosten perillosament i la situació ve salpebrada amb una emergència de l’autoritarisme que provoca suors fredes.

És com si al món li hagueren començat a eixir les pústules de la verola al mateix temps que s’infectava del xarampió i la rubèola. Dubte que això siga mèdicament possible en un ésser humà, però queda clar que a la societat actual li passa una cosa així.

Esclata una guerra, i en lloc de posposar altres problemes i centrar-se a controlar les ínfules de grandesa d’un tirà, la societat alimenta els qui aprofiten la nova complicació per a acaparar poder. Al mateix temps, altres tirans consideren el moment propici per obrir una nova erupció, de manera que la societat sencera acaba ataquinada de volcans que esclaten amb profusió de pus ensangonat.

Així les coses, un conegut em diu: Espere que puguem superar aquest xarampió sense prendre mal.

Sense prendre mal, ha dit!

Supose que volia dir sense que caiga una bomba al seu barri. El meu interlocutor demostra una estreta mirada que no va més enllà dels tres metres d’atmosfera que l’envolten. Perquè mal ja n’hem pres, i molt.

La humanitat –de la qual formem part– ha estat esclafada a Ucraïna i Gaza, la democràcia corre un greu perill als Estats Units i l’equanimitat i el criteri social estan sent qüestionats als organismes internacionals.

Si no sentim aquests mals com a ferides pròpies, com a ferides d’Alcoi i dels alcoians, ens mereixem el que ens passe.