La universitat que ens allunya

Alcoy

Vaig fer la selectivitat a Alcoi l’any 1986. Recorde els nervis, les cares dels companys, l’aula coneguda, l’olor de paper i bolígraf en un entorn que no feia por. Allí vaig començar el camí cap a la Universitat d’Alacant, perquè la vaig sentir meua, davant de l’opció d’anar a València... I anys més tard, ja com a professor, he tornat a participar en aquelles mateixes proves, ara des de l’altra banda, com a examinador. Sempre a Alcoi, sempre amb la sensació que eixa proximitat era part del que feia possible estudiar.

Per això, la decisió de la Universitat d’Alacant de centralitzar totes les PAU al Campus de Sant Vicent del Raspeig no és només una qüestió logística. És una ferida. Ens diuen, des de la distància, que és per “garantir l’equitat, la seguretat i la qualitat organitzativa del procés”. Com si les comarques de l’Alcoià i el Comtat no tingueren dret a una equitat pròpia. Com si fer un examen a 90 km de casa no afectara l’ànim d’un estudiant de 17 anys.

Diuen que “centralitzar reforça els protocols”. Clar. I si els fem a Madrid, ja seria tot perfectament segur. Però no, no és això. El que reforça realment el sistema educatiu és acostar-lo a la gent, no allunyar-lo. L’Alcoi educatiu ha estat fidel, ha estat present, ha sigut seu universitària i seu d’exàmens. I ara, simplement, li tanquen la porta.

Ens cal una universitat pública que entenga el territori, no que el simplifique. Que valore la tradició i respecte la diversitat. I que no confonga centralització amb eficiència, ni uniformitat amb justícia. Alcoi i les seues comarques no sobren. Per construir una universitat plural i diversa, fan falta.