Sense ella, Alcoi no és Alcoi

L’incendi a la Font roja, fa poc més d’una setmana, ens va posar davant l’espill. El director del parc natural diu que l’àrea afectada no és la més valuosa i que pensen que tindrà una bona regeneració. I, tot i que, dins del mal. És una bona notícia, no ens pot servir de consol. De fet, al contrari, el que va passar sols hi hauria que espentar-nos, a la ciutadana, a reclamar més controls i mesures per a evitar focs al nostre entorn –de forma molt especial a la Font Roja-. Però també ens ha d’ajudar a prendre consciència de la situació delicada de la nostra muntanya i els nostres boscos; ens ha de portar a ser extremadament meticulosos a l’hora d’eixir al camp o de visitar el parc natural, i ens ha de convertir en col·laboradors actius, denunciant perills que trobem i sent ambaixadors de la prevenció.

Això, en la part que toca la ciutadania. En la que tenen els que són responsables directament del paratge, cal emfatitzar la necessitat d’ampliar les mesures i els dispositius de vigilància; les accions de neteja de la vegetació i les accions de condicionament d’infraestructures per a facilitar l’atac al foc si es produeix. I, clar, les campanyes de divulgació perquè les futures generacions (però també les actuals) tinguen clar que amb el bosc no es pot jugar. Que no és una bona idea una rostida en el parc; que no es pot deixar una ampolla de cristall com si res; que cal fer senderisme amb cap... I tantes coses més.

En veritat, tot passa per considerar que la Font Roja és com la casa idíl·lica en la que volem viure. I que sempre cuidaríem al màxim. Perquè en ella està tota la nostra vida. En les nostres muntanyes també està, la nostra història, el nostre passat, el perquè del nostre present i la nostra identitat com poble autèntic. I, per damunt de tot, està el nostre futur. Perquè sense ella, no seríem qui som. I el que és pitjor, la pena ens asfixiaria. Sense ella, verda i vibrant, Alcoi no és Alcoi.