Fartet em teniu

Alcoy

Bon dia! La meua filla m’ha prohibit, taxativament, que li done ni una sola gominola a la meua neta. De tal manera m’ho va dir, amb tanta autoritat, que no vaig tindre més remei que quadrar-me i saludar a la castrense. I mut i Callosa, que ve la rabosa.

Si m’agüela o ma tia Vicentica alçaren el cap… Mare de Déu… L’agüela Rosario em posava al davant una caixa de galetes Loste variades de dos pisos i jo me’n feia un fart. Sobretot les que anaven embolicades en paper perquè eren les de xocolate. Ma tia Vicentica, la de Gorga, preferia deixar a la meua disposició la sucrera i una cullereta i jo em passava la visita vinga la cullerada, de sucre blanc, clar, el negre, ni existia i si existia estava molt mal considerat, com és lògic.

En conseqüència, als 15 anys ja m’havien empastat mitja dotzena de dents i desvitalitzats dos queixals, i als 20 anys ja entrava a les consultes dels dentistes como Pedro entra por su casa. Als 40, portava consumit més conyac que el que té Osborne a les bodegues, però no per alcoholisme, sinó per pura anestèsia, per a glopejar i mitigar els insofribles dolors que m’ha causat la meua dentadura, que era una dentadura infame.

Fins que la cosa va arribar ja a uns extrems del tot insostenibles: eren els meus queixals o jo, vull dir, era la meua dentadura o el sucre, i passats els 50 anys vaig optar per la solució més sensata: em vaig arrancar totes les dents que em quedaven i finiquitat el problema. Abans que ho haguera fet.

Ja fa més de vint anys que prenc tota classe de sucre i dolços sense dolor ‘a posteriori’, i vos puc assegurar que és una meravella, diga el que diga tota eixa caterva de pseudonutricionistes de calbot a sou del neo capitalisme alimentari que ens envaeix. Que el sucre cuca les dents? Doncs clar. I l’oxigen ens oxida i acaba matant-nos. Així que convé respirar poquet per a mantindre una vida sana.