La comunicació política

Alcoi

Porte un temps observant les notes de premsa dels partits polítics, d’un i altre costat. També allò que comuniquen a través de les xarxes socials. I també porte un temps escoltant a la gent del carrer i els comentaris que fan sobre la política. La sensació que tenen des de ja fa anys és que la política es troba en un punt d’encreuament d’acusacions constants: de i tu més o de i jo més, segons la situació i el tema.

Ara que ja el bipartidisme absolut fa temps que va quedar enrere, hi ha una diversitat d’opinions molt més ampla. El problema és que la polarització està servida, animada i consumada. I aquells que no s’informen o ho fan sols per les xarxes, tenen una probabilitat infinitament major de creure que tot és blanc o negre i de caure en la polarització i en la repetició com a mantres de frases com: la política dona asco. Tots son iguals. Etc. Però, sols les xarxes són les culpables? Com informen els partits? De qué informen i com? Com s’acusen? Com comuniquen? En base a dades o en base a sensacions?

Amb la legitimitat pròpia de la llibertat d’expressió, jo em pregunte si les notes de premsa, comunicats i reels amb músiques i missatges sensacionalistes, alarmistes o acusadors, són la resposta que necessita la societat als seus problemes de la vida real. Em pregunte si eixa manera de comunicar que alguns partits tenen no contribueix més a anclar-se en eixe odi al qui pensa diferent i a una desafecció real en la política, que malgrat que a molts no els agrade és la que guia i decideix sobre moltes de les qüestions que ens atanyen dia a dia. Jo vote (com en democràcia), per reduir reels amb músiques sensacionalistes i missatges simplistes i incrementar les notes i informacions als mitjans basades amb xifres reals i missatges ben contextualitzats. La resta és soroll. És más de lo mismo. És desafecció. Odi. Polarització. Replantegem com està sent la comunicació i fem els canvis oportuns.