Nou curs, idèntics tarats

Alcoi

Com cada setembre després d'un agost vacacional cada volta més sincopat, emprenem nou curs. I ho faig bocabadat, encara, i han passat divuit dies. Bocabadat pel despropòsit que va suposar l'encontre entre els estrafolaris líders, amb el permís de Xina, dels països punters al món.

L'un, l'ex cap de la KGB. Un tipus sense el menor escrúpol per a eliminar a qui li vinga en gana tan sols perquè li molesta i que, imbuït per l'esperit de Nicolàs II, es mostra davant el món com a l'emperador de totes les Rússies amb poder autocràtic suprem. Ací és res. Portat per aquest deliri, el miserable du ja tres anys i mig arrasant el país veí al seu i, ja de camí, acabant amb la vida de centenars de milers de xavals propis. I no sembla vulga aturar-se ací. La seua megalomania passa per seguir envaint tot el que considera ha de ser seu. I ho fa mantenint a l'oposició callada amb un control que va des de l'empresonament a l'assassinat. Un personatge per a escopir al seu pas.

L'altre, un furta mantes impresentable, pallasso en la pitjor accepció de la paraula, mal educat i superb, que va abastar el més alt de l'economia al seu país, sense el menor escrúpol, a base d'aconseguir que li ajustaren les lleis a la seua mida, per a desenvolupar un imperi empresarial basat a la rajola. Un dia parlarem d'aquest submón de la construcció al territori patri, perquè resulta molt educatiu. Un tipus, a més, que ha aconseguit ser President no una, sinó dues vegades. La segona d'elles després de posar en dubte els mecanismes de la seua democràcia, quan va perdre, i d'alliçonar a uns tiparracos lamentables per a que assaltaren el Capitoli, quan valorava presentar-se de nou. Un personatge capritxós que ha tingut, i tindrà, al món acovardit amb la seua política aranzelària i que s'ha permès, este mateix estiu desplegar la Guàrdia Nacional a Washington i Chicago com si es tractés de Mogadiscio. Un tipus vomitiu fins a dir prou.

I en mans d'un i altre, ha estat el destí del món. Mentre Europa, la civilitzada Europa aguantava la respiració mostrant la cara més covard d'un continent que, per història, estava, i parle en passat òbviament, designat per a ser el far del món.

És al·lucinant el grau de miserabilitat al que han aplegat els dirigents mundials.

Em recorda tot açò un tebeo de Valerian, obra mestra de Christin i Mezières, on dos personatges mediocres i ridículs fins dir prou, es jugaven el destí de l'univers a un joc de taula que es reproduïa a la realitat creant el caos i provocant el pànic. Una història parida a principi dels anys vuitanta que ha resultat tristament premonitòria i que ni tan sols la imaginació dels seus brillants autors ha estat capaç d'abastar per complet.

Ja veuen com s’inicia el curs.