El club de les mares úniques

Alcoy

Açò avui és un poc personal. O no tant. No sé...

Diuen que, científicament, està demostrat que, a mesura que ens fem grans, el temps passa més ràpidament. Els dies, els mesos, els anys… Fins que arriba l’últim full del calendari. Quasi ni se n'adonem, i la vida s’esfuma.

Este estiu, que va passar ràpidament, van dir a deu a una persona –i ací abusaré de la part personal- molt especial per a molts. Per a mi. En sembla que per a una bona part d’Alcoi. Per Hèctor i als seus fills, la seua família en generals, els seus amics… I, en especial, per a eixe món tan especial com és el del teatre en Alcoi, els sainets. I Sant Roc, i els Júniors en el seu moment...

Ens va deixar Fina. Fina Mira. Era la mare. Per als seus. Però també per a molts. Almenys era la representació del que molts, que som fills de la generació del baby boom, entenem el que significa mare. Eixe perfil de dona superprotectora, patidora, d’entrega absoluta, que desprenia bondat, estima i una sapiència camuflada en la quotidianitat. Fina, com ma mare, com moltes mares… era i és eixe tipus de dona que fa gran un poble, que fa més suportable un món ple de dificultats emmascarades, que són exemple de resistència, de generositat, de lleialtat als seus principis i d’autenticitat. Que són una mà sempre al teu costat. “Esas pequeñas cosas”, que ens cantaria Serrat. “Que nos dejó un tiempo de rosasEn un rincón, en un papel O en un cajón”. Tants records i darrere d’ells, les mares.

Fina, com gran part de les dones de la seua generació, han viscut per fer les coses fàcils a la seua família i la seua gent. Ni un no, ni un per què. Sempre la mà. Fina com tantes dones que van viure el camí cap a la llibertat, ens deixen ara tot un carrusel de valors i principis que sempre acabaran desembocant en la vorera de l’estima. L’abraça. La carícia, tot i que fora per mitjà d'una paraula; una telefonada; una mirada; un somriure... Eixos que mai es perdran en el calaix dels records.