Periodisme en crisi

Alcoy

Sé que vosaltres, benvolguts ciutadans i ciutadanes, no sempre ens enteneu a nosaltres, periodistes. La nostra professió travessa, una vegada més un moment d’obscuritat. Recorde quan estudiava que em transmetien allò de què la professió està en una eterna crisi, i no sé si és perquè ara jo em sent un poc protagonista de la història, i l’ego m’arrossega, però no sé si la professió ha estat mai en un moment de crisi tan gran com l’actual. Fixeu-vos que quan va nàixer la televisió, tot el món pensava que la ràdio o la premsa en paper desapareixeria. Quan va nàixer internet, tot el món va pensar que de nou el paper moriria. I ara amb la intel·ligència artificial el periodisme afronta de nou una revolució. Però ja ve d’uns anys amb problemàtiques diverses, ja que ha de trobar l’equilibri entre la publicitat que permet als Mitjans viure i les visites a les webs, el que fa que moltes vegades s’hagen de publicar ‘bajanades’ però sabent que serà el més llegit i visitat.

L’altre dia a un encontre a la meua facultat que complia vint anys des que va arrancar la formació a periodistes, es va parlar de precarietat laboral, de baixos sous, d’hores sense horari, de problemes a l’hora de poder desconnectar de l’actualitat (cap periodista ho fa… No sé si mai ho heu pensat, perquè encara que estigues de vacances, no pots permetre’t el luxe de perdre context que més tard et farà falta), de problemes de conciliació, d’estrés, ansietat i problemes de salut mental. Sé que no ens enteneu, però aquesta professió bellíssima i molt vocacional ens arrossega per complet, a nosaltres a qui viuen al nostre voltant, que acaben també estant informats o imitant a la mare fent entrevistes amb un micròfon de joguet.

Ara ens trobem moltes vegades més feina comprovant si el que s’ha dit és un bulo o és una veritat, això sumat al que hem fet sempre: contrastar, preguntar i aportant totes les visions possibles. Açò en un món com l’actual no sempre és fàcil. El que sí que sembla fàcil és la desqualificació que es fa a la tasca periodística i als periodistes, que no sempre tenen els millors recursos humans, econòmics, mentals, etc. per fer bé la seua feina. Sols volia que per un xicotet moment es posareu a les nostres sabates. Sense justificar que tots ens puguem equivocar i que el periodisme haja de lluitar per ser independent dels poders polítics i econòmics. Però per a tal finalitat cal que es confie en la professió i s’estiga disposat a pagar per estar informat, com qui compra un pantaló i el paga o es subscriu a Netflix per veure sèries. Què penseu la informació ha de ser de pagament? I qui ho ha de pagar si és un servei públic per a tothom?

La crítica principal és que els mitjans estan venuts, però quan es parla de pagar per la informació perquè aquesta siga lliure i independents dels poders, estem dispostos? No és sol una crisi de professió, és de tota la societat.