Tendinitis neuronal

Alcoy

Em passa cada matí quan estrene el dia, la mala llet en el café m’entra a base de post. No puc evitar-ho, és un vici: en una mà la tassa, i en l’altra un dit dolorit amb la síndrome del “pulgar d’smartphone” potser vos passa, una inflamació des de l'ungla a la monyica gràcies a un moviment repetitiu i forçat que inflama els tendons, i algunes neurones també. De rerefons les reines dels matinals amb una legió de tertulians bramant i enfadats amb una certa indignació sobreactuada que els assegure la cadira televisiva l'endemà. És el show de l’actualitat, s’enfaden perquè tu t’enfades, el Sálvame polític és tendència i funciona.

Obri X abans conegut com a Twitter i em trobe amb el timeline de cada dia on la informació es contamina amb l’odi com l’oxigen amb la pol·lució en una carretera a hora punta. A la meitat no els segueix, però l’algoritme em persegueix, obligant-me a enfrontar-me a una pluja d’opinions que propaguen el pensament únic, estàs ací o allà, no hi ha una altra opció. L’amargor de qui no pensa com qui escriu en el seu perfil, real o amagat en dibuixos acompanyats de banderes i emoticones que embruten la vista. Ja no recorde el moment en què l’autopista de la informació, la plaça de raonament es va transformar en un femer on desfogar-se i exorcitzar la polarització imperant, atacant al contrari, assenyalant al divergent i sembrant la guerra ideològica en la qual només guanya qui lidera les sigles i els colors. En el pitjor dels casos els missatges venen en forma d’insult, bullying 2.0. a l’ordre del dia.

És una addicció del s. XXI, buscar informació en el festival emocional de l’odi a qui no pensa com tu. Em canse ho tanque i obri Instagram on perdre’m en un món de fantasia i pastureu. M’ho hauré de fer mirar.