Entre dones, més amor

Alcoy

Conforme vaig creixent vaig fent-me cada vegada més col·laborativa. Em costa cada vegada més entendre la competitivitat i l’individualisme. I últimament em fixe especialment en la rivalitat en que hem sigut educades les dones. Ja no dic a casa, sinó a tots els àmbits, a l’escola o qualsevol nivell de formació, a la feina, etc. però també en quant a l’ideal de bellesa, a la manera de fer les coses, a la manera d’educar, a la manera de tindre amigues o no tindre-les, a la manera de tallar relacions insanes, etc. I fixeu-vos estimades companyes de vida, què absurd haver de competir amb algú amb qui podries recolzar-te cada dia. Amb qui podries plorar quan et sents perduda o culpable per no saber com fer millor de mare, de germana, de filla, d’amiga...i la major part de les vegades, el que fem és criticar la roba que porta aquella, lo mal que li marca suposats límits als fills, la cara de cansada que du, lo amargada que sona pel súper mentre compra...ay boniques meues, no ho veieu? Ens volen fer rivals? Perquè és més fàcil dividides, perquè unides ho som tot i més, som poderoses, com lluitadores o no ho som, però ens estimem, ens abracem i ens recolzem com ningú. Crec que als temps que corren, algo vertaderament revolucionari pot ser donar-nos un suport infinit, ser compassives entre nosaltres. Entendre que totes patim inferns als nostres cors ferits i que res del que fem o som, és únicament per determinació pròpia, sinó per construcció social i patriarcal. Així que vos repte dones, a somriure’ns entre nosaltres, a xiuxiuejar-nos un ‘estás fent-ho bé amiga’, a estimar-nos incondicionalment i entendre que des de l’amor tot es pot reconstruir. Col·laborar i donar-nos suport entre les dones és el més revolucionari que pots fer hui. Ho saps? Bon dia boniques, endavant!