La paciència

Alcoy

L'institut Andreu Sempere d'Alcoi s’està convertint en el símbol de la paciència d’una comunitat educativa que ja no pot més. La reforma avança molt lenta i entre silenci. L’alumnat estudia repartit en seus provisionals que no compleixen les mínimes condicions. Aules sense internet, falta d’espai, transport insuficient, classes que no disposen de prou taules ni cadires. A més els estudiants desplaçats a l’Escola d’Idiomes han suportat el soroll d’unes obres que feien les classes inviables.

La llista de greuges és interminable i tot això mentre l’administració promet terminis que no es compleixen i desprenen una fatal falta de transparència. La situació per a l’AMPA de l’institut no és gens esperançadora. El menyspreu que els ofereix el regidor d’Educació és indignant, al senyor mestre de centre concertat li molesten les queixes i els contesta amb una ignorant supèrbia. I pitjor és dipositar expectatives en el pitjor conseller d’educació de la història, el conseller d’educació més maleducat, al qual li importa ben poc l’educació pública, altre senyor de nom Rovira que podria acompanyar en el seu camí de tornada al seu amic Mazón.

Els càrrecs públics haurien d’entendre que no estan al seu lloc per a eixir en les fotos d’Instagram sinó per a donar solucions i resoldre problemes. El tema de l’Andreu Sempre no es tracta d’unes obres, és una qüestió d’un mínim respecte cap a l’educació pública.