Álvaro Verdú presenta El Llibre de la Peita: “Conté informació de com es vivia en l’Alcoi de fa més de 350 anys”

Alcoy

P: L’Arxiu Municipal és un dels grans tresors que tenim a la nostra ciutat, ja que conserva documents únics, i des de pràcticament la mateixa fundació d’Alcoi. Però hui anem a parlar amb Álvaro Verdú Candela, enginyer en Geomàtica i Topografia, Màster en Geomàtica i Geoinformació i vocal del CAEHA, d’un d’ells en concret, el conegut com a Llibre de la Peita, i que data de 1669. Per què és tan important?

R: El Llibre de la Peita, o com apareix a la seua portada “Llibre cappatró i memorial de les peites de la vila d’Alcoi”, és un llibre que ens permet viatjar en el temps a l’Alcoi del segle XVII, ja que conté informació sobre quines persones hi vivien, on estaven les seues cases, si aquestes eren molt valuoses o més pobres. També, les relacions familiars, els oficis, on esteven ubicats forns, fonts, places, carrers... I a més, fora de la vila, les partides rurals i camins, masos i molins, rius i barrancs...

P: És molta informació i molt interessant, però, de quina manera està registrat tot açò a un llibre de fa més de 350 anys?

R: Per a entendre per què tenim totes eixes dades, hem d’explicar quin és el motiu pel qual es feien aquests documents. I abans de començar, hem de mencionar l’imprescindible treball de Josep Lluís Santonja, director de l’Arxiu, qui va publicar en 2015 la transcripció i estudi d’aquest document després d’anys d’estudi. Sense aquesta faena, segurament hui no estaríem parlant d’açò hui.

La peita va ser un impost que es va implementar en temps de la conquesta cristiana. En un principi funcionava com a una contribució directa gravant el patrimoni dels vassalls del rei. Aquest, exigia a les diferents viles cristianes una quantitat variable cada any que devia recaptar dels seus habitants. Amb el temps, aquesta quantitat es va fer fixa, i es va delegar la recaptació als municipis, que repartien les quantitats a cobrar de cada ciutadà de manera més o menys proporcionada en els béns materials que posseïen.

Per a dur el control del cobrament de la peita, es feia necessari confeccionar els corresponents llibres on anar apuntant quins eren els propietaris, quines eren les seues possessions i, per tant, quant havien de pagar. A Alcoi hi ha registres de cobraments de la peita periòdicament des de 1259. Però en el cas del Llibre de 1669, el nivell d’informació que conté, supera per molt a la resta de registres.

P: Com es formava aquest Llibre?

R: Es convocava als veïns en un lloc on un escrivà anava anotant totes les declaracions. Totes les persones que tenien béns immobles a Alcoi estaven obligades a acudir a declarar, inclús els que foren forans. En cas de no poder o no voler acudir, bé podia acudir un tercer a fer-ho, o bé s’actuava d’ofici per a registrar els béns al llibre.

La valoració dels béns es feia corresponent al seu valor de venda, encara que també es podia tindre en compte la renda que podia generar l’immoble. Les dades contingudes en aquests documents eren secretes, i no es podia revelar quina quantitat devia pagar cada persona.

Per a cada recaptació, es nomenaven dues persones encarregades del cobrament.

P: Amb tota aquesta informació, el llibre devia ser prou extens.

R: Sí, ho era. De fet, estava dividit en quatre volums, ordenats segons la inicial dels cognoms. Desgraciadament, d’eixos quatre volums, només ens ha arribat un, corresponent als cognoms des de la g fins a la p.

P: Entrem en el contingut del llibre. Per què podem saber tanta informació de l’Alcoi d’eixa época, només a partir de declaracions de bens immobles?

R: La importància que tenen eixes anotacions, és que fan una descripció molt detallada de les afrontacions de cada bé. Llegim un exemple per a comprovar-ho:

[33] Die 30 septembris 1669, comparent la viuda de Pere Gil cabrevà lo següent etc.

§ 1. Primo una casa situada y posada en lo Raval Nou de la present vila de Alcoy, en lo carrer que puja del vall al carrer de S. Juan, defront lo quadro de dit sant que està a mà dreta pujant com dit és. La qual afronta ab casa de Nicolau Carbonell de Vicent per lo costat devés dit quadro, y per lo altre ab casa de Francés Sempere de Joseph. La qual agué de les sues lliures en llibre D f. 322 § 1, y ella, mitat de la casa, de Miquel Monçó en llibre D f. 697 § 1. Està peitada en cent sexanta sous. Paga un sou.

Die 14 julii 1689, paga y posseheix Miquel Carbonell de Geroni en llibre F fol. 605.

Al marge: paga per la mitad Bonaventura Carbonell.

Fixeu-vos en quina informació ens dona. En primer lloc, la ubicació exacta de la vivenda, amb els veïns a ambdós costats. A més, referències com la ubicació del retaule de Sant Joan que hi havia al carrer. També, quins van ser els propietaris anteriors, inclús si la casa s’ha dividit o és resultat de la unió de dues cases. També, la valoració de l’edifici, que ens permet estimar la qualitat de la construcció. I per últim, anotacions que s’anaven fent al marge segons l’immoble es venia o passava a nous propietaris.

Amb tota aquesta informació, encara que disposem només d’una quarta part del document sencer, si anem recopilant i enllaçant els més de 400 registres que es corresponen a l’interior de la vila, podem fer una reconstrucció molt precisa de com era l’Alcoi de 1669.

P: I quines són els aspectes més curiosos o interessants que podem trobar després de fer esta anàlisi?

R: Faré un repàs breu i resumit, ja que el nivell de detall és tan alt que podríem estar ací una hora parlant.

Començant amb el nucli original, el barri de la Vila, trobem informació interessant. Per exemple, hi ha una referència a un femer que estava situat baix de la torre de Josep Valor. Gràcies a aquesta menció, i comprovant amb escriptures notarials posteriors, sabem que el nom de l’actual torre de na Valora fa referència a la viuda d’aquest Josep, Elisabeth Berenguer, i que seria coneguda com na Valora.

A la plaça de les Corts, actualment del Carbó, i on estava ubicat el govern municipal, existia una xicoteta llotja, a la part del carreró dels alguatzils. En aquell moment, en eixe carreró estava ubicada la pescateria de la vila. Pujant pel carrer Major, ens trobaríem amb la seu del gremi de paraires, la Casa de la Bolla, situada a l’encreuament amb el carrer Sant Blai.

A més, en el lloc que ara ocupen l’església de Santa Maria i la placeta del Fossar, hi havia una illa de cases, moltes d'elles propietat de la noblesa de l'època, i que es tombarien per a edificar el temple.

Per la part del riu Molinar, existia un carrer que connectava el carrer Caragol amb el carrer Sant Antoni i el portal de Penàguila per dalt. Cal destacar que la baixada en zig-zag del carrer Caragol no existia encara. La part que dona a la plaça de Sant Agustí, hui d’Espanya, estava tancada per un tram de muralla i dues torres: la del Cubertís, que feia de portal, i la dels Argadins o del Carme, que estaria apegada al convent de Sant Agustí. Aquest convent ocupava tot l’espai el voltant de la plaça de Dins, que era el seu claustre, i comptava amb quatre torres i un hort.

P: Això només al barri de la Vila, però a la resta de la població?

R: A la part del Raval Vell, destaca l’existència d’un barri de cases humils al costat del portal de Riquer, que va ser destruït pels atacs de la guerra de Successió a principis del següent segle. Aquest barri és el que es coneixia com a «Poblet». A més, també hi havia un altre carrer, paral·lel a l’actual d’Ambaixador Irles, que connectava el citat portal amb el carrer Sant Agustí. Desapareixeria durant el segle XVIII, incorporant-se a les diferents cases que fitaven amb ell.

Al Raval Nou, trobem el ravalet de Sant Joan, que en aquell moment estava tancat a l’altura del carrer Sant Josep, però que ja començava a estendre’s més enllà. També el carrer Sant Francesc estava a mig construir, trobant en ell solars i horts que s’anirien omplint en les dècades posteriors. Els carrers de Santa Rita i Sant Maure només arribaven fins al de Sant Francesc. Ambdós s’estendrien fins a Sant Josep a mitjan segle XVIII, mentre que el carrer del Tap hauria d’esperar fins al segle XX per a fer-ho, ja que existia en mig l’estenedor de draps de la Reial Fàbrica.

Al final del carrer Sant Francesc estava l’ermita de Sant Maure, construïda amb motiu dels terratrémols de 1620.

Una altra curiositat és l’existència d’un carreró dins de l’illa de cases entre Sant Llorenç, Sant Nicolau i Sant Maure, per la qual corria la conducció d’aigua que venia des del Molinar a abastir a la Vila.

P: No hem parlat de l’entorn rural. D’ací, què destaquem?

R: Per la meua part, he centrat les investigacions en l’interior de la vila, però altres companys, com Ramon Molina, han pogut extraure dades molt interessants sobre la propietat dels masos del terme municipal, aconseguint identificar-los amb els masos actuals.

Com a exemple, les dades del Llibre de la Peita van ser de gran utilitat per a poder identificar l’origen del topònim del mal anomenat Racó de Sant Bonaventura, trobant que originalment es deia Racó de Bonaventura, pel seu propietari el capità Bonaventura Gisbert, i no per cap sant, com va publicar Ramon Molina a la revista de festes del 2019.

Però no m'estendré més, i deixe a Ramon si vol vindre un altre dia per a parlar més sobre aquesta part del Llibre de la Peita.

P: Com veiem, aquest llibre és imprescindible per a conéixer l’Alcoi d'època moderna.

R: Així és. Hui hem fet un recorregut molt breu dels aspectes urbanístics que s’extrauen del Llibre, però s’hem deixat fora molts detalls, i altres anàlisis com per exemple la distribució d’oficis o les diferències de renda per carrers.

Espere almenys haver pogut descobrir a qui no el coneguera ja aquest tresor que tenim al nostre Arxiu, i haver donat una idea de com era l’Alcoi de fa 350 anys.

Enllaços

CartoAlcoy, on es pot consultar el plànol del Llibre de la Peita: https://www.cartoalcoy.es/

Article «Del libro al plano: la creación del plano de Alcoy de 1669»: http://hdl.handle.net/11000/7705