Vespres de l’efemèride

Alcoy

Divuit de novembre. Cinquanta anys arrere agonitzava el dictador. Una efemèride per a celebrar. Almenys per a celebrar-ho qualsevol que estigués en desacord, amb la sanguinària dictadura que este va imposar després d’un cop d’estat contra el govern legalment elegit.

M’haguera agradat més, no vaig a enganyar-los que se m’adjudiqués el dia que va fer coll de figa; cinquanta anys del final d’un període macabre de la història d’Espanya de la que tantes i tantes persones foren víctimes. Però mire vosté per on, la redacció de Radio Alcoy ha preferit donar-me dos dies abans. Com a distància de seguretat. Pel que pogués passar. Però a mi em fa el mateix i vaig a parlar-los de general gallec de veu aflautada.

Fa cinquanta anys de la fi d’un període macabre d’este país, per molt que la segona meitat de la dictadura s’endolcira per agradar als americans i poder formar part d’aquell pla Marshall inventat per a reconstruir Europa.

I miren vostés que ara, mig segle després, l’emèrit es despenja amb unes memòries on vol ajudar a emblanquir la figura de Franco. Com si no tingués prou feina intentant emblanquir la seua que prou borrosa s’ha quedat. I entre això i que el cinema i altres arts l’estan tractant com una figura bufa, a Franco, dic, resulta que ja no es recorda el que tants i tants van patir baix la bota militar del susdit. No cal més que fer una mica de busseig històric per a conéixer de quina manera violenta i cruel a més no poder, va sufocar la rebel·lió minera a l’Astúries del 34. I no em porte a equívoc de la tasca dels militars, però el que este home va fer en busca d’enfilar-se al càrrec i sostenir-se a ell, no és sols una qüestió militar. En cap moment li va tremolar el pols, a ell i als del seu entorn, per a enviar al cadafal a qui mostrés disconformitat. Fins i tot a aquell llunyà 1975 on encara va signar, amb mà ferma, les darreres cinc sentències de mort.

Podria afegir molt més, però no tinc el temps. A la fi, i per a tancar la columna, com bé diu Woody Allen, tragèdia més temps, igual a comèdia. Així que els conte que l’espossísima, i el seu seguici, passaren per Alcoi a un moment de finals dels cinquanta. Que una de les visites fou l’Estambrera. Que enllà estava ma mare, que aleshores treballava a la botiga -tenim les fotos per a corroborar-ho-, i que va escoltar com, mirant els presents que la direcció de l’empresa havia posat damunt la taula, Carmen li xiuxiuejà a una amiga: “Tú crees que este color le sentará bien a Paco?”. I jo, que soc una mica maliciós, la imagine amb un cabdell a les mans de la llana més roja que mai s’hagués pogut tintar.