Carta als pares i iaios

Alcoy

A l’espera que Ses Majestats els Reis m’encomanen un any d’estos el ban reial —calcule que em resten uns trenta anys de vida—, em permetran que hui els escriga als pares i mares que ens escolten una xicoteta carta arran d’un tema tabú i que està molt de moda ara. I sobretot en veure els resultats de les enquestes a joves que diuen que les dictadures no són tan roïnes i que, total, esta democràcia -“amb el que està passant”- és pitjor que el franquisme.

I la meua sorpresa ara, en època educacional d’una adolescent de catorze anys, és majúscula en comprovar que el nostre sistema educatiu segueix invertint hores en explicar els fenicis i Mesopotàmia… i dels últims cent anys de la nostra història no se’n diu ni mu: ni de la República, ni del franquisme ni de res. És tan bèstia la situació que els nostres adolescents no saben qui és Felipe González ni Pepe Sanus.

Trobe que en la meua època d’estudiant, en la Transició, era prudent passar de llarg els últims quaranta anys. Però és que jo, llicenciat en Periodisme, vaig estudiar la República i el franquisme en tercer de carrera… i de puntetes…

Per això, estimats pares i mares, i uelos… Vos demane que parleu amb els vostres fills i filles, i expliqueu-los què va passar (sigueren d’un bàndol o d’un altre), que coneguen les històries de les vostres famílies… que totes en tenim de successos molt desagradables que passaren en guerra. I que tinguen capacitat crítica per a respondre a les enquestes sabent de què parlen i no depenent del que els diga un tiktoker.

No cal, potser, ser com els alemanys, que en sisé de primària van obligats a visitar un camp de concentració. Però no siguem tant com som… espanyols que no volem clavar-nos en temes “xungos”. Ajudem els nostres fills i nets.