El silenci del tren

Alcoy

Des de ma casa se sentia arribar cada tren i també el xiulit que feia la màquina quan se n’anava. Aquest soroll mai m’ha resultat molest però, amb els anys, ha anat perdent protagonisme a la vida de la nostra família. La falta d’horaris pràctics havia fet els viatges en tren tan escassos que ja ben poca cosa assenyalaven i no aconseguien compartimentar els anys en períodes útils. Haver consentit l’abandó del projecte de continuació de la via fins a Alacant va ser l’error històric més gran comès per Alcoi el segle passat.

Ho dic amb coneixement perquè soc una alcoiana amb mig segle de residència a la ciutat, però vaig nàixer en un poble travessat per dues vies fèrries que convergien a la capital i se separaven cap al nord en direccions diferents. El tren era el rei dels mitjans de transport personal i, també, una de les distraccions de les xiquetes. Els avis ens portaven a una de les dues estacions a mirar passar trens. Ens fascinava la velocitat dels trens exprés que no paraven i també veure’n parar un de corrent i observar com baixaven viatgers amb maletes, una cartera de llibres o una gallina dins d’un cabàs. Les abraçades entre parents i amics, la pressa dels treballadors, l’enjogassament dels estudiants i, de tant en tant, la sorpresa de veure aparèixer un amic. Una estació amb moviment era un lloc apassionant.

Ara, el precari tren d’Alcoi s’ha quedat mut. Confesse que se m’encongeix el cor de veure el recorregut sense vies, convertit en un camí que em recorda totes les connexions que ha perdut Alcoi en el passat. Però soc conscient que hi ha silencis que parlen de progrés, ens diuen que els esforços que es van fer ja en democràcia per conservar-lo no han sigut en va, que el risc real de perdre’l que es va produir en aquella època ha quedat enrere i que continuarem tenint tren. Esperem que un tren més eficaç i més ràpid.