El pitjor

Alcoy

L’any ha acabat amb la dimissió del pitjor president de la història de la Generalitat. Pel camí deixa 230 persones mortes, dinava en un reservat durant 4 hores mentre el poble s’ofegava. Durant més d’un any ha estat repartint culpes en un exercici de cinisme inèdit. Mazón abandona el timó, però no renuncia al seu escó, continua cobrant religiosament cada mes en tot un exemple de penitència moderna, mea culpa, però que no em toquen la nòmina.

Mai un president ha deixat un llegat tan indigne. Els últims missatges que s’han fet públics amb Salomé Pradas, l’exconsellera que s’encarregava de l’emergència, són un símbol de la qualitat moral i ètica, d’una manera de governar basada en la informalitat, en la frivolitat de la xarxa social, en un estil de governar guiat per l’aparença, la festa i el pur interés personal.

Mentre el territori s’inundava, la política institucional s’ofegava en la seua pròpia lleugeresa. Al final, la dimissió no ha sigut un acte de responsabilitat, sinó una maniobra per intentar tallar la tempesta mediàtica, sense renunciar als privilegis del salari i de l’aforament de la impunitat judicial.

Mazón ha marxat sense anar-se’n, els seus millors amics i col·laboradors que tenien com a currículum la seua amistat també continuen, de fet també segueixen al saló de plens de l’Ajuntament d’Alcoi.