El cavall mort

Alcoy

Hi ha una teoria, mig irònica, mig tràgica, que parla del cavall mort. Diu que, davant d’un problema evident, com ara la mort el cavall, hi ha qui prefereix canviar de genet, parar-se a estudiar el cavall, crear comissions, redactar informes o fer discursos abans d’acceptar que el cavall està mort i que no avançarà per molt que el colpegen. La metàfora és senzilla, però incòmoda. Perquè no parla d’errors puntuals, sinó d’una manera d’actuar molt arrelada.

Aquesta actitud sol aparéixer quan l’enemic no es veu. Quan no hi ha una crisi sobtada ni un moment d’impacte que obligue a reaccionar, sinó un problema que s’allarga, que es normalitza i que va passant sense resoldre’s. Tot sembla en marxa, però en realitat ningú avança. El temps juga a favor d’aquesta paràlisi. Els temes es repeteixen, els diagnòstics són coneguts i la urgència es dilueix. No perquè el problema haja desaparegut, sinó perquè conviure amb ell s’ha convertit en rutina. I així, allò que hauria d’escandalitzar deixa de fer soroll.

Fa anys que això passa amb una qüestió central de la vida quotidiana. Un dret que condiciona projectes vitals, oportunitats i expectatives, però que continua sense una resposta de fons. L’habitatge.

Els preus pugen, el lloguer s’estreny i l’emancipació es retarda. Ho sabem. També ho saben les administracions. Totes.. Però continuem gestionant la situació com si no fora estructural, com si bastara amb pedaços o amb deixar passar el temps. Reconéixer que el cavall està mort no és fracassar. És decidir canviar de camí. Perquè un dret no es garanteix ajornant decisions, sinó assumint-les, encara que incomoden.

La pregunta és clara: serà 2026 l’any en què algú siga valent i es canvien de veres les polítiques d’habitatge? O continuarem mirant un cavall mort, fent discurs i comissions, mentre passen els dies i els anys, sense començar mai a caminar, mentre la resta ens avança?