Aitor Pla, el pont necessari

Alcoy

De vegades la vida colpeja amb una crueltat difícil d’assumir. Sobretot quan s’emporta persones bones, persones joves, persones necessàries. La mort d’Aitor Pla, president de Ponts d’Igualtat, ens ha deixat commocionats, tristos i, sobretot, amb una sensació fonda d’injustícia. Vaig conéixer Aitor en un parell d’ocasions, quan em va contactar sent jo vicerector de Cultura de la Universitat d’Alacant. Volia estudiar maneres de col·laborar entre la Universitat, a través entre altres del Campus d’Alcoi, i l’associació pels drets LGTBQ+ que ell mateix havia fundat a les nostres comarques. Recorde perfectament aquella primera conversa quan venia acompanyat de l’antic amic Nando Merlo: la seua pretesa innocència, neta i directa, no era gens incompatible amb una insistència tenaç. Aitor creia de veritat en allò que defensava. I quan algú creu de veritat, no sol rendir-se fàcilment.

Ell sabia —perquè ho patia— que la llibertat i la igualtat no són mai conquestes definitives. Que a les comarques d’interior, com les nostres, encara hi ha drets que no sempre són evidents ni fàcils d’assumir. Ho demostraven les agressions reiterades a la façana del local de Ponts d’Igualtat, actes covards i anònims, pròpies d’un temps que créiem superat, però que ens recorden massa el temps de la dictadura: aquell odi silenciós que se sent atacat només perquè algú lluita pels drets humans.

Aitor ho va aguantar tot amb fermesa i dignitat. Amb convicció i amb una valentia tranquil·la. Per això, ara que ja no hi és, el seu llegat no pot quedar en el buit. El seu treball no pot desaparéixer amb ell. És més necessari que mai que hi haja qui el continue, qui mantinga vius aquests ponts d’igualtat que tant costen de construir. La tristesa és gran quan desapareixen persones així, i encara més quan ho fan tan joves. Però també ho és la responsabilitat que ens deixa. Aitor Pla ja no hi és. El seu exemple, però, ens interpel·la a tots.