Arrancada d’any

Alcoy

He rebut el nou any veient a Putin fer-se la víctima, altra vegada, com si algú poguera oblidar que va ser ell qui va començar la guerra. De seguida he sabut que Netanyahu ha prohibit l’actuació d’algunes organitzacions humanitàries a Gaza. Després m’ha arribat que Trump ha desmantellat les ajudes a la protecció sanitària dels seus ciutadans, sense deixar d’amenaçar a Gaza, l’Iran, Nigèria, Cuba, Colòmbia, Groenlàndia, Veneçuela i algun altre país que m’haurà passat per alt. No eren bravates. Ha complert les amenaces a Veneçuela amb el raïm encara a mig digerir, llançant una intervenció militar que demostra que estàvem equivocats si pensàvem que determinades maneres de la política internacional estan caducades. Tot això amb el món commocionat per les nombroses morts en l’espantós incendi per imprudència dins d’un bar de Suïssa. No sé si és una impressió real o infundada, però em pareix que aquesta és l’entrada d’any globalment més complicada que he viscut mai.

Això no hauria de ser així, els primers dies de l’any s’haurien de reservar per a esdeveniments fruit d’àrdues negociacions i motiu de satisfacció quan per fi es fa realitat la independència d’un país, la creació d’un organisme internacional, la posada en circulació d’una moneda comuna o un canvi tecnològic que millore la vida de les persones.

Amb quin esperit hem de fer-nos bons propòsits si tenim el cor encongit per tan grans desastres i maldats? Com no hem de sentir-nos ridículs enviant missatges amb desitjos grandiloqüents des de la major de les impotències? Tot i això, he tornat a escriure la carta als Mags de l’Orient demanant pau al món. No com ho fan els ingenus, en aquesta conjuntura, sinó com ho fan els atrevits en les circumstàncies adverses. He demanat lucidesa davant tot el que està passant i coratge per tenir cura els uns dels altres. He demanat solidaritat, humanitat, abraçades i que l’any acabe millor que no ha començat.