La vida és curta

Alcoi

Últimament no pare de conéixer gent extraordinària. Em passe les vesprades raonant amb persones que obrin el seu cor i es desfoguen contant-me les seues vides amb roses i espines com tot camí vital. Passar la vesprada amb tu en À Punt és un somni fet realitat que m’arriba en la maduresa quan un ja ha arribat a aprendre la difícil tasca d’escoltar i és que ser escoltat és una necessitat, un exercici psicològic per a exorcitzar penes i alegries que d’això va la vida.

He conegut dones trencades amb bebés furtats que viuen amb la llosa del patiment sense perdre l’esperança; històries de superació i pedres en el camí en forma de malaltia o relacions malogrades, i molts convidats que en la recta final de la vida no perden la il·lusió de trobar un amor que els agarre de la mà per a continuar disfrutant del camí. Ahir mateix Gregoria, valenta, amb 88 anys em contava com després d’un llarg matrimoni infeliç i “autoritari” buscava l’amor i la felicitat ben merescuda, tot després d’una vida que, com tantes de la seua època era la que l’havia tocat que no triat.

I el que més em sorprèn és la lliçó del denominador comú amb la que venen tots: l’actitud positiva de tirar endavant. Una parella d’amics es reconciliaren després d’un any sense parlar-se per malentesos, al seu costat un home abans banquer adinerat i que després d’un ictus ho va deixar tot per aconseguir el seu somni, ser cantant de rock a la vellea. Este valent que observava el reencontre dels amics no va poder evitar dirigir-se als reconciliats per revelar-los això que tants se'ns oblida i que hauríem de repetir-nos qual mantra cada dia quan ens despertem: Deixem-nos de tonteries que la vida és massa curta. Amén.