Un altre futbol és possible: Florentino vs Cantona

Alcoi

Conta la llegenda que una vegada poc abans de començar el Comité Central del PCI (Partit Comunista Italià), el més organitzat i amb més possibilitats reals de governar durant l'època, el seu Secretari General Enrico Berlinguer va dir: "camarades, en una estona juga la Selecció Italiana de futbol, per tant, em de posposar el Comité Central, si nosaltres som el partit de la classe treballadora italiana i no estem on està la classe treballadora italiana, no som dignes representants."

Si hi ha alguna cosa que em cabreja profundament és la superioritat moral de certa part de l'esquerra que menysprea el futbol. Per descomptat que hi han moltes coses al voltant d'aquest esport rei que són per a l'estudi dels millors psicoanalistes o psiquiatres, però com a fenòmen de masses que és, em de prestar-li atenció si volem ser (com a esquerra) també un fenòmen de masses. L'escriptor Eduardo Galeano era un gran aficionat al joc inventat per els anglesos i una volta va preguntar: "en què es sembla el futbol a Déu? En la fe que li tenen els devots i en el despreci que li tenen els intel•lectuals. Els intel•lectuals de dretes per pensar que el poble només pot pensar amb els peus i els d'esquerres per pensar que és un circ burgès per distreure al proletariat de la revolució (l'opi del poble)." I continuava: "menysprear al futbol és digne d'ideòlegs que estimen la humanitat però desprecien al poble, perquè per a entendre al poble hi ha que entendre les seus passions."

Jo recorde bigots i samarretes amples, recorde vore la pell dels jugadors neta, sense tatuatges i alguns jugadors passats un poquet de pes, però, la nostàlgia és reaccionària. Perquè clar que hi han coses que han millorat, clar que m'emociona vore xiquetes i també xiquets amb samarretes d'Aitana Bonmatí o de Jenni Hermoso.

Perquè el futbol és l'esport més popular, és i ha de ser l'esport de la classe treballadora. A qualsevol lloc es pot jugar un partidet, perquè no calen ni pilotes ni porteries. Fa poc vaig jugar amb uns xiquets i unes xiquetes un partit on la pilota era una ampolla i les porteries unes motxilles. POESIA.

Però em de recuperar-lo, em de tornar a fer-lo nostre, em de ser el detergent que lleva tota la merda. En quin moment em normalitzat que les nostres lligues tinguen noms de bancs? En quin moment em normalitzat que un feixista declarat com Javier Tebas siga el President de la Lliga? En quin moment em normalitzat que el capo de la màfia Florentino Pérez siga President d'un club? En quin moment em normalitzat que el periòdic més llegit de l'Estat Espanyol siga un d'origen franquista com el Marca? En quin moment em normalitzat que Manuela Carmena vaja al palco del Bernabéu? En quin moment em normalitzat que en eixe palco es prenguen decisions més importants que en un Consell de Ministres?

Però per altra banda també tenim el moviment brasileny Democracia Corinthiana a l'equip Corinthians que als anys 80' va funcionar de manera autogestionada. Tenim al periodista Fonsi Loaiza estudiant la relació entre futbol, extrema dreta i poder econòmic. Tenim a l'afició del Rayo Vallecano dient que no volen nazis com Zozulia al seu barri. Tenim a Henry agenollat amb el puny alçat en suport al moviment Black Lives Matter per l'assassinat de George Floyd. Tenim la revista Líbero fent un contrapoder mediàtec. Tenim clubs de futbol popular com l'Unionistas de Salamanca o la Unión Deportiva Ourense, clubs democràtics amb un vessant de caràcter social i comunitari.

Parafrasejant a Sócrates (el futbolista): el futbol es dóna el luxe de que a vegades guanye el més dèbil.

Perquè aplegarà un dia en el que Éric Cantona li pegue una puntada voladora a Florentino Pérez i cridarem GOOOOOL.

Odio eterno al fúbol moderno.