Santacreu, la gràcia alcoiana

Alcoy

Vaig conèixer a Armando Santacreu ja gran, així que no puc saber si els seus moviments pausats eren cosa de caràcter o el resultat de l’esgotament de les energies. Apuntat això, pot semblar contradictori que diga que era una força de la naturalesa, perquè l’expressió ens fa imaginar una persona dinàmica, que no para quieta i ho soluciona tot amb una resolució per damunt de la mitjana. I no és la idea. Per mi Santacreu era una força de la naturalesa perquè no podia evitar fer el que feia, igual que la pluja o el vent. El sainetista més celebrat del segle XX alcoià no hauria pogut amagar el seu talent encara que s’haguera entestat a no explotar aquest impuls intern, perquè l’humor li era una qualitat innata.

Hi ha persones que passen per la vida permanentment enfadats: amb els polítics, amb els àrbitres, amb les asseguradores, amb els bancs, amb l’algoritme, amb els influencers, amb els amos de gossos... Segur que Armando se sentia igualment atacat per aquests estaments, però conjurava el disgust pel costat de l’humor en lloc de deixar que li enverinara l’existència.

Un dia es queixava “com està el trànsit, si vinc en burra arribe més prompte”, i amb la idea escrivia un paperet de masero. L’endemà comentava “aquell és un pilota, fa unes reverències que un dia s’espatlarà i l’hauran de treure amb ambulància” i escrivia una dècima. Els alcoians ho sabien i per això omplien el teatre quan es representaven els seus sainets, segurs que riurien a cor què vols, oblidarien els problemes i tornarien a casa oxigenats, perquè ara sabem que l’humor és gimnàstica per al cervell i riure és un exercici aeròbic que millora el ritme cardíac.

Per tot això, ara que el recordem en el centenari del seu naixement, vull donar-los la enhorabona a tots els alcoians que van tenir la sort de gaudir de la màquina d’observar el món amb picardia que era el nostre paisà, Armando Santacreu.