Observar el problema no és la solució al problema

Alcoi

Habitatge, sanitat i educació són tres àmbits de la gestió política en els quals cap el debat, però no el debat estèril que no aporta solucions efectives als problemes de la societat.

Acabada la Guerra Civil, el govern municipal d’Alcoi, davant la situació dels habitatges dels veïns, va demanar fons als empresaris locals i va portar endavant el Patronat Municipal de la Vivenda. Va actuar i en uns anys Alcoi va experimentar el gran creixement de l’habitatge social que va substituir moltes de les dolentes vivendes del Centre Històric. Va actuar.

En novembre presentàrem una moció davant la corporació d’Alcoi, per tal de millorar la gestió del sòl residencial de la ciutat. Un objectiu clar: actuar sobre un dels elements que més condicionen la creació de nous habitatges a un preu assequible i facilitar així la promoció d’habitatge de protecció oficial. El resultat va ser el compromís de reunir-se totes les forces polítiques amb representació municipal per a tractar un tema de vital importància. Però finalment l’alcalde d’Alcoi va decidir que aquesta reunió de treball seria una nova convocatòria de l’Observatori Municipal de la Vivenda.

El passat 27 de gener es va reunir l’Observatori. L’acte va comptar amb la presència de representants d’entitats veïnals, assistencials, dels departaments municipals implicats, així com del cap del Cos de Policia Nacional en Alcoi, del degà del Col·legi d’Advocats, dels regidors del grup municipal Guanyar, de qui signa aquestes línies com a regidor en el grup municipal del Partit Popular i dels representants del Govern Municipal. No participaren propietaris de terrenys, ni representants del sector immobiliari, ni arquitectes, ni constructors.

Per a què va aprofitar aquesta convocatòria de l’Observatori? La primera intervenció la va fer el senyor alcalde, per a exposar tot allò que havia fet en matèria d’habitatge des de l’inici del seu llarg govern, l’any 2011. Es va mostrar satisfet i justificat davant qui observa la situació de la vivenda, pot ser convençut d’aquella dita popular de què qui fa allò que pot no està obligat a més. Però podria haver fet més? En aquest punt cal destacar la intervenció del portaveu de Guanyar, quan li va recriminar a l’alcalde que la inversió en habitatge per part de l’ajuntament, amb la participació de fons d’altres administracions, principalment amb fons europeus per a la rehabilitació, havia estat quasi la mateixa que la que portava gastada en el Parc Tecnològic Urbà de Rodes. Es diu prompte, traure pit per haver dedicat poc més de dènou milions d’euros en quinze anys als habitatges dels alcoians de rendes més baixes, fent pròpies iniciatives d’altres administracions.

Per altra banda, la intervenció del vice alcalde, va posar en relleu que “l’observació” necessita una bona capacitat de visió. Perquè parlar en Alcoi del problema dels apartaments turístics va revelar que possiblement no va fer la pregunta correcta al Chat Gpt. Per descomptat, per part d’uns i altres, la major culpa i responsabilitat era de l’Entitat Valenciana d’Habitatge, de la Generalitat Valenciana. Està bé comptar amb un “xivo expiatorio” que no estiga present i sobre el qual es carrega la pròpia inoperància en l’àmbit de la pròpia gestió.

Perquè sempre ens recorden que les competències en matèria d’habitatge són autonòmiques, per intentar amagar que el municipi pot fer molt, mitjançant el planejament urbanístic, la promoció d’habitatges, la rehabilitació, la facilitació a promotors i particulars de la gestió de projectes de nous o renovats habitatges.

Pot fer més la Generalitat Valenciana? Per suposat que sí, i cal demanar-ho constantment. Alcoi no pot quedar relegada en les polítiques d’habitatge de la Generalitat. En això estem. Però la resposta al problema de la vivenda en Alcoi passa per la regeneració urbana d’àmbits vitals com ara el del Partidor, per l’atracció d’inversions i projectes que puguen comptar amb la protecció oficial des de l’àmbit de l’Estat i de la Comunitat Valenciana, per un vertader impuls coordinat de totes les administracions per a implicar en les polítiques d’habitatge al sector privat de forma econòmicament sostenible. Quedar-se sols en l’observació i en el debat polític estèril, no solucionarà el problema.