Abraçar l’hivern

Alcoy

L’hivern té una habilitat especial per colar-se en el nostre estat d’ànim sense demanar permís. Cada dia sents que t’alces del llit i, sense saber com, el cel gris, el fort vent o les temperatures baixes, ja t’han guanyat la partida abans que pugues fer el primer badall. També és cert que quan ja encadenem setmanes en les quals pareix que el sol ha decidit agafar-se vacances indefinides, la seua escalfor, encara que tímida, i la seua llum, es troben molt a faltar.

Sense parlar de tristesa o desmotivació, sí que es nota a l’ambient una estranya sensació de modo avión emocional. Ens recollim, estem més a casa i reconeguem-ho, tot sembla costar més: alçar-se del llit, ser creatius o fins i tot fer la llista de la compra per a la setmana. Malgrat tot, aquesta època ens recorda de manera un poc subtil que no estem fets per funcionar sempre a ple rendiment. I no passa res. És inclús necessari.

Pot ser la clau està a no voler viure mesos com gener i febrer com si es tractara de maig o juny. Em sembla que tenim la gran sort de viure estacionalitats durant l’any perquè d’alguna manera compartimenten els moments claus i ens ajuden a experimentar diferents sensacions. Ara mateix tenim l’excusa socialment acceptada de baixar el ritme, de llegir sense pressa, de cuinar plats reconfortants, de gaudir d’una tassa d’alguna beguda calenta, de dormir amb les finestres tancades i no sentir el soroll del carrer.

I a poc a poc, quasi sense adonar-se'n, passem de mirar endins i queixar-nos un poc, a vore com els dies van allargant-se i com l’ànim comença a respondre amb més vitalitat. Al cap i a la fi, tot té la seua funció i aquesta època ens fa valorar més que, com els dies més grisos, tot passa.