Demà és Sant Valentí

Alcoy

Quan em van dir que havia d’escriure la columna per a hui… em vaig acollonar. Perquè, clar: demà és Sant Valentí. El dia en què l’amor deixa de ser un sentiment i passa a ser un tràmit. Una auditoria emocional amb cors de purpurina.

Jo a Sant Valentí no li tinc devoció. No sé si és perquè mai he encertat amb el nombre d’espelmes o amb els parenostres. Però és que mai entendré a qui se li va ocórrer regalar-li un dia a este sant… i damunt obligar-nos a celebrar-lo com si fora un examen.

L’any passat, innocent de mi, li vaig demanar a Cupido que em llançara una fletxa. Una fletxa, una cosa romàntica, poètica, d’eixes que et travessen l’ànima i et deixen babau mirant el sostre… I què em va llançar? L’arc. Directe al cap. I ací continue, un any després, amb la carabassa com una maraca, la dignitat tocada i la cefalea estable. Des d’aleshores, Sant Valentí em cau regular… per dir-ho fi.

Perquè el de demà no és amor: és consum amb banda sonora. Gent corrent per les botigues com si Cupido treballara en logística: “Ho emboliquem per a regal?” Sí, emboliqueu-ho bé, que igual dins va un perdó. O una compensació. O un “no vaig saber què fer, però mira quina caixa més bonica”.

I després estan les xarxes: demà toca demostrar-ho. Per què si l’amor no es publica, ha passat? T’estime, però en vertical i amb filtre.

Jo propose una celebració alternativa: demà, si heu de regalar alguna cosa, regaleu presència. Regaleu conversa sense pantalla. Regaleu una pregunta sincera. Regaleu un “com estàs de veritat?” sense pressa per tancar el tema. Regaleu una estona sense demostrar res a ningú.

En fi: demà, Dia Mundial del Cor… amb IVA. I, tot i això… mira tu quines coses… tant de bo demà tu i jo estiguérem junts celebrant el nostre amor. Amb espelmes, amb postres, amb filtre… i amb un casc. Per si a Cupido li torna a pegar per llançar-me l’arc.