Feina de 'xines'

Alcoi

A la nostra llengua existeix més d’una locució que fa referència a la laboriositat dels xinesos. A la seua constància i dedicació. Al seu caràcter faener i estalviador. Al nostre subconscient col·lectiu tenim aquesta impressió, probablement refermada pels eterns horaris dels establiment que regenten. Un estereotip, però, que ve de ben enrere. Quan algú ha de fer front a una tasca desagraïda; una feina que requereix devoció, màxima concentració i paciència; diem que és pròpia de “xinos”, així amb el barbarisme inclòs.

De treball en parlaré avui, això sí, no tan amb distinció d’origen com de gènere. Perquè sempre m’ha semblat ben curiós que totes aquestes expressions tinguen exclusivament forma masculina. Al llarg de la història, pregunteu a casa si no, han estat les dones qui han carregat amb el pes més gros, feina de “xines” i no de “xinos”. I ho han fet dins de la llar i també fora, per salaris més baixos i en pitjors condicions laborals. Mireu, això del treball femení no es cap novetat del segle XX. Les dones han treballar al camp i a la indústria des de sempre. Una altra cosa és que aquest treball fos reconegut.

Al meu poble, abans fins i tot que arribaren les fàbriques, fadrines i casades cardaven, filaven i teixien la llana a casa per quatre perres. Amb el temps van aprendre a compensar els sous de misèria fent “sisa” als amos. Separaven una part del gènere per fer el seu propi negoci, o senzillament per vestir la canalla. La resposta empresarial va ser sotmetre les treballadores i els treballadors als ritmes dels Temps Moderns que descrivia Champlin. Subjugades al control sota un mateix sostre de tot el procés productiu. Ben vigilades durant deu, dotze o catorze hores al dia.

La historiografia, benintencionada, descriu tasques subalternes per a elles, i per als seus fills i filles, des dels sis anys. Cobraven la meitat. I sovint eren víctimes d’abusos per part dels encarregats, i també dels seus companys. Però poques vegades els relats van més enllà. No sabem res sobre els seus anhels i les seues lluites. Invisibilitzades en una història escrita per homes i sobre homes, siguen xinesos o valencians.

A les primeres organitzacions proletàries no van aconseguir traure el cap. Tot i la nombrosa assistència de dones a les assemblees, als mítings i a les manifestacions, cap ni una consta entre els representats al Primer Congrés Obrer. Tampoc al segon i al tercer van poder parlar ni votar. Però endevinem la seua presència al capdavant de les mobilitzacions contra les quintes i els consums. Van sostenir vagues de setmanes i mesos amb les seues quotes a València, a Anna, a Enguera, a Alcoi i a Cocentaina. I van fer front a la misogínia i a la incomprensió. Lluitaven contra l’amo, contra el cura i contra el marit, però també sovint contra el company, fins i tot, internacionalista.

A la clandestinitat van sustentar l’estructura fent d’enllaç entre les poblacions i de correu per alimentar els presos. Van ser elles les primeres en trencar l’aïllament i en eixir al carrer per tornar a alçar la veu. Fins al punt que el jove Pérez Galdós –aneu amb cura amb les vostres lectures– denunciava l’aparició d’una “excrescència informe, una aberració que s’anomena la dona socialista”. No ho van tenir gens fàcil, però van acabar obrint-se camí en un món hostil.

El primer feminisme obrer ni tan sols va rebre aquest nom, per oposició a la ideologia liberal sufragista. Un feminisme embrionari, minoritari i en conflicte constant al sí de la Internacional. Un feminisme, però, profundament social i conscient del patriarcat al que s’enfrontava: “La dona, per tant, és explotada; primer, en nom de Deú; segon, en nom del treball o de la necessitat; i per últim en nom de la família”.

Amb el pas del temps la situació, malauradament, no va canviar per a elles, el Franquisme va tornar el temps enrere. La meua àvia va treballar des de ben jove servint en una casa de burgesos i ho va continuar fent, a casa i fora, fins a que ja no es va poder valdre per ella mateixa. Però mai li vaig sentir dir: “Xè, quina feina de xines!”. Però quan algú, que no era ella, havia d’afrontar un repte minuciós sí se’n recordava dels “xinos”.