El cine i l’educació

Alcoy

Els nostres xavals sobreviuen intel·lectualment del consum de peces audiovisuals de 24 segons que ingereixen de manera convulsiva a través del telèfon mòbil. Aquest aparell infernal s’ha convertit en una de les poques fonts d’informació i coneixement de què beuen per a formar-se, assimilar continguts i generar un esperit crític. O, directament, per a educar-se. Perquè als pares i mares quasi ni ens escolten.

No és que les persones de les nostres generacions siguem uns il·lustrats lectors empedreïts. Sí, hem llegit alguns clàssics, novel·les, còmics, El Jueves i Zipi y Zape. També llegim el diari i ens documentem en internet de manera natural, sense que supose un esforç en què cremem massa energia.

A banda d’aquesta relació amb els llibres i els tebeos, hi ha una cosa fonamental que ens diferencia de les generacions actuals i que ens ha ensenyat —i prou— a entendre el món i ens ha ajudat a tindre referències de les coses. Parle del cine.

No és que haja estudiat a fons la crisi dels anys vint del segle passat. Però veure El Padrino o El Golpe, amb Robert Redford, ens serveix per a entendre aquella part de la història. Sabem de la guerra del Vietnam per Apocalypse Now o per Forrest Gump. El magnicidi de Kennedy no és cap secret després de veure JFK, i fins i tot les pel·lícules de Setmana Santa, com Quo Vadis o Els deu manaments, ens fan visualitzar molt bé l’etapa final de l’Imperi romà.

Bienvenido Mister Marshall reflecteix a la perfecció l’Espanya famolenca de la postguerra, i El hombre tranquilo explica molt bé per què milions de persones van deixar Irlanda o Itàlia per a fundar els actuals Estats Units.

El cine és un referent que cal potenciar entre els nostres descendents perquè tinguen cultura. Però també perquè puguen acumular coneixement i no tornen de classe sense haver entés res del que ha explicat el mestre.